La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 30 de març de 2011

Assaig de càntic en el temple.

M'havera no haver posat mai aquest poema al blog, però el poema em recorda irremeiablement a la meua covarda,vella, salvatge terra, el poema i també el terrible vers d'Estellés " la gent crida i crema un llibre". Terra on llegir sembla  que estiga prohibit i tenir inquietuts culturals un pecat, però, al capdavall, proporcions guardades, morirse no es lo mejor que deia Pere Quart parafrasejant a Antonio Machado, sinó acceptar que aquesta covarda, vella, salvatge pàtria, petita pàtria sempre serà la meua.





Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.