Cançó tendra d'hospital

Enmig la pluja de bales
la rosa al pit et florí,
la rosa que et va encaixar
el fusell de l'enemic,
la rosa que es concretava
en estrela de cinc pics.
Tu pots lluir la ferida
que és una rosa d'abril.

La llibertat clamadissa
et vol robar l'enemic,
la llibertat ja madura
que a l'home dóna sentit,
la llibertat prenys de vida
com un somriure pueril.
Tu pots lluir la fecunda
llibertat que t'has collit.

Finarà la guerra innoble;
tu hauràs estat ferit.
Envejat pels camarades
seràs l'orgull dels teus fills.

La impura cendra enemiga
serà com un record gris,
i lluiràs la penyora
del teu i el nostre destí.

Carles Salvador. Elogi de la vagància i una cua  (1937)

Poal

La llum de l’estable restava encesa. Havíem pintat els capcirons, havíem eixugat les culleres. Una remor de lluny, els rastells xerraires ens escoltaven amb cura. Un toll d’aigua, la suavesa de la pell, la porta ajustada. Bufava un xativí suau, com una tonada monocord, una cosa sense importància. Les cadires ens miraven, un esguard eixelebrat, aviat arribaria l’autumne. La vaixella esplendorosa, el repic de les campanes, una i altra vegada. Era curiós veure com restaves quieta, fixa en tu mateixa. La sentor de l’estable, la teua sina bategant, la redonor dels muscles. La porta del corral oberta, una travessa perenne; la flaire del galliner. Els melons d’Alger penjats, la lenta letargia, les lleganyes, les peüngles de les bacones. El teu cabell, carretera extensa, planura. Els dits, el perol de l’arròs, el rebost obert com un somrís. Ho he recordat tot com qui no vol la cosa, com qui no objecta res. Tal vegada no ho he recordat amb exactitud. La mida exacta de cada cosa, la mida exacta de la vida.

Carles Alòs

Temps mort

He tret el fem
al bell mig del carrer,
ningú a la vorera
que em sostinga la pena.
He vist els ulls del cos,
sina escarpada
que ja no em crida.
Els carrers resten buits
del teu perfum,
rosa emmirallada
que ja no flaira més.
Una nuca de vent,
un udol perllongat
que viu en l’absència.
Una mar de records
i burilles aixafades
en la llarga nit
d’edredons d’esgurads.
He recordat el nom
del cos llambregant,
una nou oberta
efímera al record.
Un taulell de boques
i fang a la mirada
que mire com un bes
que creix a poc a poc.
Un autumne líquid
mullats a la mar
del nostre desencís
desfet a la sorra.
Un itinerari
de pedres i escurçons
de neu evaporada
a una taula fosca.

Carles Alòs

Conurbació de l'oblit

He escodrinyat en la mirada,
com una falç sempiterna
allargassada al temps.
No us he trobat enlloc,
en cap recer de garrofes.
He trobat la mida justa
per reprendre l’escomesa.
Una por als ulls,
un toll de sang
que ballava envoltant-me.
No he trobat el foc
de mort acaronada
de teules d’amiant.
Una vespra freda
de nusos de cotó
de sal a la butxaca
i fades de pallorfes.
Una mort sobtada
que viu de molt a prop.
Una veritat
no gens enganyosa
de muscles de paraules
i urpes ben pintades.
Una vanaglòria
que viu al palmell
del cos de la muller
que ja no vaig trobar.
Unes beceroles
mirades mil vegades
en una neu confusa
que ja no té trellat.

Carles Alòs

Tardor ufana

M’he vist
al retaule de la mort,
dalla treballada
que plora per jamés.
Un convit ufà
de flors a les sabates
i neules de metralla.
Una certa mar
de serps esquarterades
de núvols fets malbé.
Una nuca freda
que balla per no perdre’s
una dolça gel
de cossos, de viandes.

Carles Alòs

s/t

en el octavo piso de la biblioteca
a mi lado
un hombre
llora

en otro lugar mío
me giraría apenas
lo suficiente para susurrar
¿estás bien?

bajo este techo extraño
temo ser indiscreta
mirar de más
saltarme reglas

el hombre
llora

yo
lo escucho

si esto no es el desarraigo
entonces qué.

Isabel Cadenas Irse  (2010)

Neu

He trobat sencer
el cos en l’arribada,
una metxa encesa
de dones de Corfú.
He extret el cos
del cel del dolor
d’una nuca plena
de cendra de burilles.
Ningú a l’altra banda
de corfes de paper
i besos que lleneguen.
Una mà abatuda
de gats i desnivells
d’hores que em contemplen.
Una serradura
vessada al cos,
d’una flaire de maragdes
i cel a la sabata
i fórmules de vidre
que et besen la nuesa
de fred a les aixelles.
Una voravia
de segles de passions
de ferma complaença
al bust de les midons
i orgull que serpenteja
en síl·labes de glòria
covades a la boca
d’un temps que et
mira a tu.

Carles Alòs