La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 2 de novembre de 2019

POSTALS





Amb la llum mat de cintes de vellut
il·luminen els àsters.
Apareixen després els crisantems,
grocs, amb els pàl·lids tons del nord.

Era Tots Sants, però nosaltres
no teníem on anar. Els nostres morts
no viuen en aquesta país, es perden
en els records d’altres morts, en els fruits
de l’arç blau i del plom.

Tota la setmana amb pluja, una pluja
com soldats xinesos que s’arrosseguen
sota terra amb una cara impassible.
Rius de muntanyes cara amunt, bevien
aigua i octubre amb avidesa,
i el fang formava unes figures
casa cop més perfectes.

No teníem on anar
tot i la buidor del dia, record
d’una mànega que s’enduu el vent.
Cementiris replets de visitants
refinats, i també invisibles,
com una sala de ball al matí,
quan s’apaguen els somnis.

Els nostres morts no moren al país,
(fa anys que han marxat de viatge).
L’adreça a les postal esgrogueïdes
és il·legible, i els països
dels segells ja fa temps que no existeixen.

Adam Zagajewski Terra del foc Quaderns crema 2004. Traducció de Xavier Farré


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.