La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 22 de setembre del 2019

Les dones d'aigua





Alta nit, quan les estrelles
amb poruga tremolor
par que acusin meravelles
d’encantaments i temor,
prop del ramat que pastura
espargit per la planura,
conversen dins la foscura
un jove i un vell pastor.

-¿ No sentiu vós de vegades,
perdudes lluny en la nit,
cançons i dolces tonades
com res del món heu sentit?
¿No heu vist, amb la vista oberta,
lo que un no veu si es desperta,
cosa de somnis incerta
volar pel camp adormit?

-Prou sé jo lo que preguntes,
- Doncs digau-me, què en sabeu?
- Sé que per l’ombra van juntes
aquelles que el sol no veu...
Són dones d’aigua, les fades
a la fosca comdemnades
des que en nostres encontrades
s’aixecà la vera creu.

Temps enrera, temps enrera,
folgaren elles fent dany
pel boscatge i la ribera,
pel torrent i per l’estany.
Cada una l’alberg tenia
on delitosa vivia
teixint flors de galania
per cobrir el seu parany.

Llavors era quan parlaven
aucells, arbres, aigua i vent,
perquè elles pertot estaven
omplint-ho d’encantament;
fins que un dia, sense esperes,
fugiren d’eixes riberes,
com les boires volanderes
que dissipa el sol naixent.

Per avencs, fondals i coves,
la terra les va engolir,
i allà amb meravelles noves
l’abisme feren florir.
Dins aquell fosc cativeri
feren palaus de misteri,
cambres i banys de platxeri
com cap reina en pot tenir.

Les coves de degotissos,
que un més admira per graus,
són els primers passadissos
i entrades d’aquells palaus.
Allà viuen consiroses
les dones d’aigua, i ploroses
filen obres primoroses
sense més llum que els ulls blaus.

Com les òlibes funestes,
no hi veuen dins la claror,
i aquí dalt tenen per festes
les nits d’espessa negror.
Llavors deixen llurs estatges
i, volant sobre els oratges,
vénen a veure els paratges
per on tenien l’amor.

Ai del pastor solitari,
ai del perdut caminant
qui segueix com en desvari
les passades de llur cant!
pararà, l’esma perduda
dins cova desconeguda,
i morint-hi sense ajuda,
de pedra anirà tornant.

Alta nit, quan les estrelles
amb poruga tremolor
par que acusin meravelles
d’encantaments i temor,
mentres la guarda pastura
escampada a la planura,
conversen dins la foscura
un jove i un vell pastor.

Pollença- Palma 13-22 desembre 1898

Miquel Costa i Llobera. Horacianes i altres poemes MOLC 1982


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.