La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 29 de febrer de 2012

Esos locos furiosos increibles.




Llegan apresurados y nunca dicen para qué
ni de dónde proceden
y enseguida te piden dos mil francos
que casi siempre te han de devolver
o te quitan la toalla sin respeto
cuando te estás duchando
se ponen la colonia los polvos el masaje
la loción de tu novio o de tu hija
te arrastran a lugares espantosos o bellos
y ni siquiera piden tu opinión
y beben prodigiosamente se ponen a cantar
en cualquier parte
o arman la del gran dios en un bar miserable
y por motivos nimios
siempre siempre avasallan te compran un sombrero
o unas flores
y un día salen al galope quizá hacia los infiernos
qué desastre.

Señora caballero muchachita asustada
militante de un partido ecologista:
si se tropieza usted con uno de esos
locos furiosos increíbles
no le deje escapar llévelo a casa
son tiernos como niños
a veces tienen frío quién sabe si es porque
les han pegado duro
duermen poco se lavan todo el rato y son muy
besucones y mirones
pero cuidan los libros sacan todas las noches
el cubo de basura a la escalera
y están sólo pendientes de tener siempre
un cenicero al lado.

Tienen por fin el gran inconveniente:
se van mas vuelven pronto
duran toda la vida.

José Agustín Goytisolo. Bajo tolerancia. ( 1973 ).

dissabte, 25 de febrer de 2012

Juny 1938




A la llar del
Combatent català. 
Bon cop de falç !
Defensors de la terra
Bon cop de falç
( " Els segadors " )

Ara és l'hora, catalans !
Ara és l'hora de fer guerra !
Catalans, valencians,
Fills de terra aragonesa,
Andalusos, extremenys,
Els de llevant i Castella,
Amunt les armes i els cors,
Ara és l'hora de fer guerra:
Cada braç siga una fona,
Cada pit una trinxera,
Cada home un germen de vida
Calvat, com roca, a la terra
I cada estrella de foc
Un crit d'indepèndencia.

Nostra Pàtria triomfant
Tornarà a ser rica i plena.

Amunt les armes i els cors !
Fem el braç l'ull alerta !
Guerra a mort de l'invasor
I al rebel ! Guerra a la guerra !
Endavant als fills del poble
Que arboren nostra bandera !
Salut i glòria als soldats
Que lluiten en la trinxera
I als heroics combatents
Del mar, de l'aire i de la terra !

Endarrera aquesta gent
Tan ufana i tan superba

Amunt les armes i els cors !
Bàrbar, l'enemic colpeja:
Nostra terra ha malferit
Gent malvada i forastera.
No morirà per això;
L'Ebre no serà frontera.
Per damunt del riu de sang
Voleia nostra Senyera,
Voleien els pensaments
I la llum de nostra terra.

Com fem caure espigues d'or
Quan convé seguem cadenes.

Ara és l'hora catalans,
Ara és l'hora de fer guerra !
Catalans, valencians,
Fills de terra aragonesa,
Andalusos, extremenys,
Els de Llevant i Castellà,
Amunt les armes i els cors,
Ara és l'hora de fer guerra !
Segadors: la falç al puny:
Cop de falç i bona estrella
I quan vinga un altre juny,
Siga la terra llibertat !

Bon cop de falç
Defensors de la terra.


Miquel Duran de València. Guerra, victòria, demà. 1938



dijous, 23 de febrer de 2012

Fragment de Senyoria



L'Andreu va mirar cap el cel tapat i per uns moments va pensar que aquell ruixat enutjós el podia salvar perquè ho interromprien tot. No: el botxí va agafar la corda, tot més a les fosques perquè moltes torxes havien sucumbit i el sol encara trigaria, que eren a la nit més llarga de l'any. Quan va veure que el botxí li anava a col.locar la caputxa, va agafar impetuosament tot l'aire del món i va dir adéu. Sentí com li col.locaven la soga al coll. NO: la pluja no havia estat la seva salvació. Només era senyal que el cel també plorava la seva dissort.

Quan faltaven tres minuts per dos quarts de sis, l'Andreu encara no sabia perquè moria. Dalt del cadafal només quedaven el botxí i el reu. Judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, Pie Iesu Domine... Amb els ulls tapats no va poder veure com Bellatrix i Rigel, del breu caçador, i Alciona la perseguida, més cap a ponent, parpellejaven entristides a través dels núvols de pluja. Fetes totes les exhortacions prescrites per la llei, el Procurador General de la Sala del Crim va fer el gest fatídic amb la mà. El botxí xiuxiuejà l'ancestral sort i perdona'm i amb una energia que no habia demostrat fins al moment, va pegar una forta puntada al tamboret. L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'fici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfíxiaque tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'ntens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen.

Jaume Cabré. Senyoria. 1991 

dimecres, 22 de febrer de 2012

Petit homenatge a la meua àvia Encarna.




No sortia aigua de l'aixeta,
ves per on teníem
el llavaner al costat.
Fregaves la roba desgastant-te les mans,
li pegaves la volta, avant, arrere.
Et deia paraules que no entenia,
et plantejava conjectures.
Aclucares els ulls,
la bugada quedà sens estendre.
Avui, quan toque els fils d'estendre
em trasmeten un calfred,
tants anys després ho comprenc tot…
i sí,
m'estimaves.

 Carles.A. 2011

dimarts, 21 de febrer de 2012

Corrandes de l'exili.



Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
 Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
 que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
 l'altra meitat vingué amb mi
 per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
 i demà més lluny potser,
 no em moriré d'anyorança
 ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
 tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
 i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
 una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart ( 1899 - 1988 )


dilluns, 20 de febrer de 2012

Què passarà quan arribe demà ?


Què passarà quan arribe demà?
Algú de nosaltres restarà viu?

Tinc al rostre ferides perpètues
de tot allò que vaig voler
i no vaig aconseguir abastar.

Què hi ha al darrere de les cortines?
Pot ser domina la penombra
exercint el seu imperi per tot arreu?
Som alguna cosa? O tant sols
una trista melodía que s’esmuny
per estrets  carrers?

No queda cap lloc on amagar-se
i evitar les odioses preguntes.
La pluja ferma cau entre nosaltres
i restem nus en una mar ombrívola
on les veritats aterren els nens
resguardats a les sines de les mares.

Dona’m una raó per a no vomitar
i cordar-me les sabates amb naturalitat.

Mostra’m el meu nom, que tinc cegada
la mirada d’una aclaparadora boira.

Pessiga’m els sentits i dis-me qui sóc
i per què visc i cap on dirigisc
aquesta petita barca en l’illa de l’incertesa.
I per què sóc dolent si ni tant sols he nascut.
I qui regeix el meu destí a l’oceà de les preguntes.


 Carles.A.2010.

diumenge, 19 de febrer de 2012

El tall de les espases ha tacat




El tall de les espases ha tacat
de sang ma casa i la seua horta.
Amb sofre i foc li han socarrat la cara.
Qui et mira vessa planys i queda mut !
Has vist fugir de colp els habitants,
València meua, terra desgraciada ;
els monuments, enderrocats del destí,
com tu, ciutat, s'afonen i s'esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaven:
tu ja no ets tu, València, no ets tu;
ja no hi ha cases a les teues cases.

Ibn Khafaja. ( 1058 - 1139 ) Poeta alzireny.

dissabte, 18 de febrer de 2012

Poema doble del lago edén.




Nuestro ganado pace, el viento espira
Garcilaso.

Era mi voz antigua
ignorante de los densos jugos amargos.
La adivino lamiendo mis pies
bajo los frágiles helechos mojados.
¡Ay voz antigua de mi amor,
ay voz de mi verdad,
ay voz de mi abierto costado,
cuando todas las rosas manaban de mi lengua
y el césped no conocía la impasible dentadura del caballo!
Estás aquí bebiendo mi sangre,
bebiendo mi humor de niño pesado,
mientras mis ojos se quiebran en el viento
con el aluminio y las voces de los borrachos.
Déjame pasar la puerta
donde Eva come hormigas
y Adán fecunda peces deslumbrados.
Déjame pasar, hombrecillo de los cuernos,
al bosque de los desperezos
y los alegrísimos saltos.
Yo sé el uso más secreto
que tiene un viejo alfiler oxidado
y sé del horror de unos ojos despiertos
sobre la superficie concreta del plato.
Pero no quiero mundo ni sueño, voz divina,
quiero mi libertad, mi amor humano
en el rincón más oscuro de la brisa que nadie quiera.
¡Mi amor humano!
Esos perros marinos se persiguen
y el viento acecha troncos descuidados.
¡Oh voz antigua, quema con tu lengua
esta voz de hojalata y de talco!
Quiero llorar porque me da la gana
como lloran los niños del último banco,
porque yo no soy un hombre, ni un poeta, ni una hoja,
pero sí un pulso herido que sonda las cosas del otro lado.
Quiero llorar diciendo mi nombre,
rosa, niño y abeto a la orilla de este lago,
para decir mi verdad de hombre de sangre
matando en mí la burla y la sugestión del vocablo.
No, no, yo no pregunto, yo deseo,
voz mía libertada que me lames las manos.
En el laberinto de biombos es mi desnudo el que recibe
la luna de castigo y el reloj encenizado.
Así hablaba yo.
Así hablaba yo cuando Saturno detuvo los trenes
y la bruma y el Sueño y la Muerte me estaban buscando.
Me estaban buscando
allí donde mugen las vacas que tienen patitas de paje
y allí donde flota mi cuerpo entre los equilibrios contrarios.

Federico García Lorca. 

divendres, 17 de febrer de 2012




"Desterrada la justícia que és vincle de les societats humanes, mor també la llibertat..."
Lluís Vives. (1492-1540)

dimarts, 14 de febrer de 2012

Mal ensomni.



No sé quant temps jo dormia:
dormia tan quiet i dolç,
que aquell dormir me semblava
la dormida de la mort.
De sobte, en ma capçalera,
com un terratrèmol oixc,
i escolte una veu que em crida:
-Desperta't, ja has dormit prou.
M'alçe, i les mans freturoses
porte als ulls, ferits del sol;
estic d'un riu a la vora;
veig una ciutat enfront.
Serà la meua? Me n'entre
per sos carrers tot febrós:
reconéixer-la voldria,
i no sé si és ella o no.
Tot me sorprén, tot ho estranye,
com si d'altre país fos:
vestimentes la gent porta
que conegudes no em són.
A un que passa, li pregunte
per tan gran transformació:
me contempla, i alça els muscles,
i s'allunya i no em respon.
Passen los xics de l'escola_
estos m'entendran millor.
I els pregunte, i se me riuen
mirant-me com uns badocs.
És ja estranger en la pàtria
el parlar que nostre fón?
Ja en mon temps el menyspreaven
alguns: l'oblidaren tots?
-Fadrineta valenciana
que encara en tos ulls de foc
dus la viva flamerada
que encengué mon pit enjorn,
una pregunta en la nostrea
dolça parla escoltar vols?
La polida fadrineta
passa i res me diu tampoc.
Me'n vaig als ravals i parle
als humils treballadors:
però per més que pregunte,
a ma veu estan tots sords.
Ixc al camp: que bledania!
Mai el trobí tan hermós:
ver paradís seràs sempre,
verger de les pomes d'or!
Guitant una maquinària,
obri un xicot amples soles:
de la llengua que li parle
no entén res eixe xicot.
Avant! Vaig de poble en poble,
malaurat preguntador:
he aplegat a la montanya;
he preguntat als pastors.
Sense respota, me n'entre
per la soledat d'un bosc:
cou la nit, l'òbila canta,
xiula el vent, udola el llop.
Al lluny, una llumeneta
brilla ab rogenc resplandor:
allà mon pas encamine
pel mig d'ombres i negrors.
La claror ix d'una cova;
penetre en ella paurós;
una velelta, molt vella,
esà allí calfant-se al foc.
Sembla un espectre: li queden
la pell solament i l'os:
sentada està en una pedra;
vestida tota de dol.
Acaronat en sa falda
sosté un infant blanc i ros:
canta, grunsant-lo i dormint-lo,
cants que escoltí en mon bressol.
-Fill darrer de ma nissaga,
volgut besnét del meu cor:
tos avis, mos fills, moriren;
també tos pares han mort.
Les que m'amostrà la mare
jo et cante antigues cançons:
les cançons que jo te cante,
ningú les canta en lo món.
De nostra llengua oblidada
són ja los últims ressons;
eixa llengua dels meus pares,
ningú la sap més que jo.
A la non-non!
Amostrar-te-la volguera,
tu no m'entens i t'adorms.
Pobre orfanet!: gents estranyes
t'ensenayaran parlars nous.
La meua vida s'acaba:
adéu, petit infantó!
mon esperit, que s'envola,
replegar-lo tu no pots.
La nostra parla volguda
en mos fluixos llavis mor;
els aires de la montanya
s'enduran sos darrers mots.
A la non-non!
La valleta centenària
baixa sobre el pit lo front;
tanca els ulls; ix de sa gola
un pantaix esgarrifós.
El nen mig riu en sa falda;
ella encara parlar-li vol;
entre gemecs tremolosos
perdent-se van ses raons.
Res queda ja d'una llengua
que augusta i gloriosa fón;
els aires de la montanya
s'han endut los darrers mots.
Jo sent mon pit que s'ofega
baix una llosa de plom;
pense morir, vull alçar-me,
llance un crit, faç un esforç.
M'he despertat; en ma cambra
entra ja la llum del sol;
quina alegria! Ensomniava...
Gràcies, Déu! Ja he patit pru!
Fuig de mon seny, mal ensomni,
mal ensomni enganyador!
dolça llengua dels meus avis,
jo no vull creure en ta mort!

Teodor Llorente. ( 1836 - 1911 )

diumenge, 12 de febrer de 2012

Cant de Vicent.




...a unes tres milles de la mar, a la banda
occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual
hi ha cinc ponts...
Sir John Talbot Dillon


PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte...Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1971.

dissabte, 11 de febrer de 2012

Diuen que volen entrar.




Al pintor J. Manaut Viglietti,
secretari de << Cultura Popular >>

Diuen que volen, que volen,
Diuen que volen entrar;
Que agafaran a València,
Que conquistaran Llevant,
Que en prendran terres i fruits,
Honra, vida i llibertat...
Prendran vides amb metralla
I pobles assolaran
Els avions estrangers
I els pirates de la mar;
Prendran cases en ruïnes
Prendran camps tots devastats,
Però l'anima del poble,
Que és nostra, no la prendran !
Passaran hores de dol,
Passaran les malvestats,
Tot passa en el món, tot passa,
Però ells, no, no passaran.
No passaran!
Diuen que volen, que volen,
Diuen que volen entrar.
València, valència
Ni la tenen ni l'heuran !
València no es conquista
Amb cadenes ni dogals.
Ni amb assassinats de dones,
De vells i tendres infants;
Es pren amb vida i amor
I es conquista amb llibertats,
És nostra terra molt bella,
Té el cor de mare esberlat;
Són els invasors horribles,
De la pell de Barrabàs,
Amb el front marcat de crim
I les mans brutes de sang.
Passaran dolors i penes,
Passaran lluites i mals.
Tot passa en el món, tot passa,
Però ells, no; no passaran.
No passaran!
Diuen que volen, que volen,
Diuen que volen entrar;
Serà per la Pasqua mora?
Serà pel nadal prussià?
per les festes del feixisme?
O quan Franco siga honrat?
En el mes de set setmanes?
O en l'anyada sense març...?
Els rebels i els invasors
No entraran en la ciutat.
No la defensen muralles,
Ni la circumden fossars,
La defensen cors de dona
I els pits dels valencians;
La defensen baionetes
De l'exèrcit popular!
Passaran les hores negres,
Passaran dies i anys,
Tot passa en el món, tot passa,
Però ells, no, no passaran.
No passaran!
Diuen que volen, que volen,
Diuen que volen entrar.


Miquel Duran de València, pseudònim de Miquel Duran i Tortajada. ( 1883 - 1947)

divendres, 10 de febrer de 2012

Barcelona ja no és bona.



 o mi paseo solitario en primavera

a fabián estapé

este despedazado anfiteatro,
impío honor de los dioses, cuya afrenta
publica el amarillo jaramago,
ya reducido a trágico teatro,
¡oh fábula del tiempo! representa
cuánta fue su grandeza y es su estrago.
                                                   rodrigo caro


En los meses de aquella primavera
pasaron por aquí seguramente
más de una vez.
Entonces, los dos eran muy jóvenes
y tenían el Chrysler amarillo y negro.
Los imagino al mediodía, por la avenida de los tilos,
la capota del coche salpicada de sol,
o quizá en Miramar, llegando a los jardines,
mientras que sobre el fondo del puerto y la ciudad
se mecen las sombrillas del restaurante al aire libre,
y las conversaciones, y la música,
fundiéndose al rumor de los neumáticos
sobre la grava del paseo.
Sólo por un instante
se destacan los dos a pleno sol
con los trajes que he visto en las fotografías:
él examina un coche muchísimo más caro
-un Duesemberg  sport con doble parabrisas,
bello como una máquina de guerra-
y ella se vuelve a mí, quizá esperándome,
y el vaivén de las rosas de la pérgola
parpadea en la sombra
de sus pacientes ojos de embarazada.
Era en el año de la Exposición.

Así yo estuve aquí
dentro del vientre de mi madre,
y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae
por estos sitios destartalados.
Más aún que los árboles y la naturaleza
o que el susurro del agua corriente
furtiva, reflejándose en las hojas
-y eso que ya a mis años
se empieza a agradecer la primavera-,
yo busco en mis paseos los tristes edificios,
las estatuas manchadas con lápiz de labios,
los rincones del parque pasados de moda
en donde, por la noche, se hacen el amor...
Y a la nostalgia de una edad feliz
y de dinero fácil, tal como la contaban,
se mezcla un sentimiento bien distinto
que aprendí de mayor,
este resentimiento
contra la clase en que nací,
y que se complace también al ver mordida,
ensuciada la feria de sus vanidades
por el tiempo y las manos del resto de los hombres.

Oh mundo de mi infancia, cuya mitología
se asocia -bien lo veo-
con el capitalismo de empresa familiar!
Era ya un poco tarde
incluso en Cataluña, pero la pax burguesa
reinaba en los hogares y en las fábricas,
sobre todo en las fábricas - Rusia estaba muy lejos
y muy lejos Detroit.
Algo de aquel momento queda en estos palacios
y en estas perspectivas desiertas bajo el sol,
cuyo destino ya nadie recuerda.
Todo fue una ilusión, envejecida
como la maquinaria de sus fábricas,
o como la casa en Sitges, o en Caldetas,
heredada también por el hijo mayor.

Sólo montaña arriba, cerca ya del castillo,
de sus fosos quemados por los fusilamientos,
dan señales de vida los murcianos.
Y yo subo despacio por las escalinatas
sintiéndome observado, tropezando en las piedras
en donde las higueras agarran sus raíces,
mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur
hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo,
en mi pasado y en su porvenir.

Sean ellos sin más preparación
que su instinto de vida
más fuertes al final que el patrón que les paga
y que el salta-taulells que les desprecia:
que la ciudad les pertenezca un día.
Como les pertenece esta montaña,
este despedazado anfiteatro
de las nostalgias de una burguesía.
Jaime Gil de Biedma ( 1929 -1990 )

dimarts, 7 de febrer de 2012

El beso de la noche.




Tus labios se peinan
ante la noche,
todo queda en familia,
todo queda encuadrado.

El azul de tus pechos,
veneno informe.

He abierto la puerta,
apresurado el paso,
desmenuzado la mañana.

Esquivo cada palabra huidiza,
cada balón lanzado,
cada verja oxidada.

Tus brazos consumen mi vida,
tu aliento rodea mis piernas.

Cada porción de ti,
cada mirada lanzada;
tus labios presienten el beso,
aquella dulce madeja.

He olvidado tu rostro,
amado tus anhelos.

La tiza se rompió,
cuando escribí tu nombre.

Tu dedo en mi mano,
el dolor en la de todos.

La tarde se derritió
mientras te esperaba.

Me abalancé sobre tu nombre,
copié cada gesto,
me bebí tus pupilas,
gane tu rostro,
gema arcana,
laberinto extraviado.

Gané cada ápice de ti.

La comisura de tus pechos,
el poso de tus labios.

Cada pequeño trozo de ti
que brilla en tu ausencia.

Carles.A. 2012

divendres, 3 de febrer de 2012

Un telegrama de la cárcel.




Desde el fondo de la cárcel se ha escapado la mano de mi poesía
para estrecharos las manos, como abraza el fuego al fuego.
Estoy aquí, y detrás del muro
unos árboles doman la montaña altiva, mis árboles.
Desde que vine a pagar la dote de la letra, sólo las estrellas
se han alzado sobre las alambradas de mis muros.
Digo al que fija en mis muñecas las cadenas:
" Son pulseras de mi poesía y obstinación;
mis suelas son tan grandes como su gloria y mis cadenas
tan largas como su vida trenzadacon verguenza".
Digo a la gente, a quienes amo: " Estamos aquí ;
cautivos de vuestro amor en la nocturna procesión.
Me crezco cada día en el amor de mi poesía.
Abrazadme, como abraza el viento al fuego ".


Mahmud Darwish. Desde Palestina.