La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 25 d’abril del 2011

Diumenge de resurrecció i segon dia de pasqua.



Aquestes pasqües han caigut molt tard, tal volta massa tard. I els estudiants universitaris amb els canvis de plans estem ara molt enqueferats clavant els colzes.

Sempre que arriben aquestes dates m'és molt difícil no enrecordar-me dels dies de pasqua de la meua infantesa. Començaven les vacances i marxàvem cap al poble, a uns dies d'un cert tetricisme succeïa el diumenge de resurrecció. Ens alcàvem d'hora i anàvem al carrer major on el fill i la mare es reuien. Totes les procesons passàvem pel meu carrer menys aquesta que era sens dubte la més bonica.

S'acabaven els dies de no poder menjar carn, de la tristícia...i tot açò començava un diumenge de matí, un diumenge qualsevol. Feien enlairar-se un colom i tirar una traca, encara avui no entenc com uns fets tan simples podien colpir la sensibilitat d'un infant. Hi havia una gran diferència entre aquest dia i els anterior.

Després de la trobada agafàvem els trastos i marxàvem a la Garrofera tots plegats, a mesura que passaven els anys n'èrem menys fins que em vaig quedar sol, els meus germans ja eren massa majors per a passar un dia amb els pares i amb el germà menut. A poc a poc la pasqua anà perdent color, perdent presència, perdent-ho tot, fins convertir-se en un dia insignificant.

Ja no estan els pares dels amics dels meus pares, ja no estan els meus germans i ja no estic ni jo. El tio Xilo morÍ en el camp com haguera volgut morir, aquella casa està orfena de tutela de vida.

Un colom, uns caramels. Una trobada. Un diumenge qualsevol, la xinta. Un nen que s'amagava perquè tenia por a la traca. On estan eixos dies ? On ha quedat tot ? Supose que al remat l'assumpte és que ens anem fent grans i em de deixar coses de banda.

Un poble petit, un carrer, major. Un fill i una mare es troben després d'un acomiadament per sempre. Un nen i els seus avis, un nen i els seus germans, un nen i els seus pares, un nen i les formigues i un caragol. El nen, l'adolescent i l'home. Un home sense pàtria, dis-me, on queden aquest dies ? si varen existir algun cop.

dissabte, 23 d’abril del 2011

El abogado del diablo.

Despojado de la fe uno es libre, y al principio la sensación es agradable. No hay problemas de consciencia ni restricciones. Sólo más tarde comienza el terror. Uno es libre, pero libre en el caos, en un mundo inexplicado y inexplicable. Pienso, luego existo. Pero ¿qué soy? Un accidente.

Se peca, pero se peca dentro de un cosmos, cuyo mismo orden obliga al arrepentimiento. Se está libre dentro de un sistema y el sistema es seguro y consolador.

El abogado del diablo. Morrist West.

dijous, 21 d’abril del 2011

Ai flores, ai flores do verde pino…

--- Ai, flores, ai, flores do verde pino,
se sabedes novas do meu amigo?
           Ai, Deus, e u é?

Ai, flores, ai, flores do verde ramo,
se sabedes novas do meu amado?
           Ai, Deus, e u é?

Se sabedes novas do meu amigo,
aquel que mentiu do que pôs comigo?
           Ai, Deus, e u é?

Se sabedes novas do meu amado,
aquel que mentiu do que mi à jurado?
           Ai, Deus, e u é?

--- Vós me preguntades polo vosso amigo?
E eu ben vos digo que é sano e vivo.
           Ai, Deus, e u é?

Vós me preguntades polo vosso amado?
E eu ben vos digo que é vivo e sano.
           Ai, Deus, e u é?

E eu ben vos digo que é sano e vivo
e seerá vosco ante o prazo saido.
           Ai, Deus, e u é?

E eu ben vos digo que é vivo e sano
e seerá vosco ante o prazo passado.
           Ai, Deus, e u é?
 
Dom Dinís. ( 1261 - 1325) 



 


divendres, 8 d’abril del 2011

Soldadito de Bolivia.

Soldadito de Bolivia
Soldadito boliviano
Armado vas con tu rifle
Que es un rifle americano
Soldadito de Bolivia
Que es un rifle americano

Te lo entregó un asesino
Soldadito boliviano
Regalo de mister dolar
Para matar a tu hermano
Soldadito de Bolivia
Para matar a tu hermano

No sabes quien es el muerto
Soldadito boliviano?
El muerto es el Che Guevara
Y era argentino y cubano
Soldadito de Bolivia
Y era argentino y cubano

Está mi guitarra entera
Soldadito boliviano
De luto, pero no llora
Aunque llorar es humano
Soldadito de Bolivia
Aunque llorar es humano

No llora porque la hora
Soldadito boliviano
No es de lágrima y pañuelo
Sino de machete en mano
Soldadito de Bolivia
Sino de machete en mano

Con el money que te paga
Soldadito boliviano
Que te vendes, que te compra
Es lo que piensa el tirano,
Soldadito de Bolivia
Es lo que pienza el tirano

Despierta que ya es de día
Soldadito boliviano
Está en pié todo el mundo
Porque el sol salió temprano
Soldadito de Bolivia
Porque el sol salió temprano

Pero aprenderás seguro
Soldadito Boliviano
Que a un hermano no se vende
Que no se mata a un hermano
Soldadito de Bolivia
Que no se mata a un hermano.

Nicolás Guillén.

diumenge, 3 d’abril del 2011

Le gustaban tres cosas en la vida



Le gustaban tres cosas en la vida:
pavos reales blancos, canciones al atardecer
y desgastados mapas de América.
Detestaba el lloriqueo de los niños,
confitura de frambuesa para el té
y la histeria femenina...

Y yo era su mujer...

Anna Ajmátova.

dissabte, 2 d’abril del 2011

Me celebro y me canto a mí mismo



Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.

Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Mi lengua y cada molécula de mi sangre nacieron aquí,
de esta tierra y de estos vientos.
Me engendraron padres que nacieron aquí,
de padres que engendraron otros padres que nacieron aquí,
de padres hijos de esta tierra y de estos vientos también.

Tengo treinta y siete años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Atrás. A su sitio.
Sé cuál es su misión y no la olvidaré;
que nadie la olvide.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de para en par las puertas a la energía original de la naturaleza
desenfrenada.

Whalt Whitman. Canto a mi mismo. (1885)