La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 29 de febrer del 2012

Esos locos furiosos increibles.




Llegan apresurados y nunca dicen para qué
ni de dónde proceden
y enseguida te piden dos mil francos
que casi siempre te han de devolver
o te quitan la toalla sin respeto
cuando te estás duchando
se ponen la colonia los polvos el masaje
la loción de tu novio o de tu hija
te arrastran a lugares espantosos o bellos
y ni siquiera piden tu opinión
y beben prodigiosamente se ponen a cantar
en cualquier parte
o arman la del gran dios en un bar miserable
y por motivos nimios
siempre siempre avasallan te compran un sombrero
o unas flores
y un día salen al galope quizá hacia los infiernos
qué desastre.

Señora caballero muchachita asustada
militante de un partido ecologista:
si se tropieza usted con uno de esos
locos furiosos increíbles
no le deje escapar llévelo a casa
son tiernos como niños
a veces tienen frío quién sabe si es porque
les han pegado duro
duermen poco se lavan todo el rato y son muy
besucones y mirones
pero cuidan los libros sacan todas las noches
el cubo de basura a la escalera
y están sólo pendientes de tener siempre
un cenicero al lado.

Tienen por fin el gran inconveniente:
se van mas vuelven pronto
duran toda la vida.

José Agustín Goytisolo. Bajo tolerancia. ( 1973 ).

dissabte, 25 de febrer del 2012

Juny 1938




A la llar del
Combatent català. 
Bon cop de falç !
Defensors de la terra
Bon cop de falç
( " Els segadors " )

Ara és l'hora, catalans !
Ara és l'hora de fer guerra !
Catalans, valencians,
Fills de terra aragonesa,
Andalusos, extremenys,
Els de llevant i Castella,
Amunt les armes i els cors,
Ara és l'hora de fer guerra:
Cada braç siga una fona,
Cada pit una trinxera,
Cada home un germen de vida
Calvat, com roca, a la terra
I cada estrella de foc
Un crit d'indepèndencia.

Nostra Pàtria triomfant
Tornarà a ser rica i plena.

Amunt les armes i els cors !
Fem el braç l'ull alerta !
Guerra a mort de l'invasor
I al rebel ! Guerra a la guerra !
Endavant als fills del poble
Que arboren nostra bandera !
Salut i glòria als soldats
Que lluiten en la trinxera
I als heroics combatents
Del mar, de l'aire i de la terra !

Endarrera aquesta gent
Tan ufana i tan superba

Amunt les armes i els cors !
Bàrbar, l'enemic colpeja:
Nostra terra ha malferit
Gent malvada i forastera.
No morirà per això;
L'Ebre no serà frontera.
Per damunt del riu de sang
Voleia nostra Senyera,
Voleien els pensaments
I la llum de nostra terra.

Com fem caure espigues d'or
Quan convé seguem cadenes.

Ara és l'hora catalans,
Ara és l'hora de fer guerra !
Catalans, valencians,
Fills de terra aragonesa,
Andalusos, extremenys,
Els de Llevant i Castellà,
Amunt les armes i els cors,
Ara és l'hora de fer guerra !
Segadors: la falç al puny:
Cop de falç i bona estrella
I quan vinga un altre juny,
Siga la terra llibertat !

Bon cop de falç
Defensors de la terra.


Miquel Duran de València. Guerra, victòria, demà. 1938



dijous, 23 de febrer del 2012

Fragment de Senyoria



L'Andreu va mirar cap el cel tapat i per uns moments va pensar que aquell ruixat enutjós el podia salvar perquè ho interromprien tot. No: el botxí va agafar la corda, tot més a les fosques perquè moltes torxes havien sucumbit i el sol encara trigaria, que eren a la nit més llarga de l'any. Quan va veure que el botxí li anava a col.locar la caputxa, va agafar impetuosament tot l'aire del món i va dir adéu. Sentí com li col.locaven la soga al coll. NO: la pluja no havia estat la seva salvació. Només era senyal que el cel també plorava la seva dissort.

Quan faltaven tres minuts per dos quarts de sis, l'Andreu encara no sabia perquè moria. Dalt del cadafal només quedaven el botxí i el reu. Judicandus homo reus, huic ergo parce Deus, Pie Iesu Domine... Amb els ulls tapats no va poder veure com Bellatrix i Rigel, del breu caçador, i Alciona la perseguida, més cap a ponent, parpellejaven entristides a través dels núvols de pluja. Fetes totes les exhortacions prescrites per la llei, el Procurador General de la Sala del Crim va fer el gest fatídic amb la mà. El botxí xiuxiuejà l'ancestral sort i perdona'm i amb una energia que no habia demostrat fins al moment, va pegar una forta puntada al tamboret. L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'fici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfíxiaque tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'ntens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen.

Jaume Cabré. Senyoria. 1991 

dimecres, 22 de febrer del 2012

Petit homenatge a la meua àvia Encarna.




No sortia aigua de l'aixeta,
ves per on teníem
el llavaner al costat.
Fregaves la roba desgastant-te les mans,
li pegaves la volta, avant, arrere.
Et deia paraules que no entenia,
et plantejava conjectures.
Aclucares els ulls,
la bugada quedà sens estendre.
Avui, quan toque els fils d'estendre
em trasmeten un calfred,
tants anys després ho comprenc tot…
i sí,
m'estimaves.

 Carles.A. 2011

dimarts, 21 de febrer del 2012

Corrandes de l'exili.



Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
 Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
 que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
 l'altra meitat vingué amb mi
 per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
 i demà més lluny potser,
 no em moriré d'anyorança
 ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
 tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
 i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
 una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart ( 1899 - 1988 )


dilluns, 20 de febrer del 2012

Què passarà quan arribe demà ?


Què passarà quan arribe demà?
Algú de nosaltres restarà viu?

Tinc al rostre ferides perpètues
de tot allò que vaig voler
i no vaig aconseguir abastar.

Què hi ha al darrere de les cortines?
Pot ser domina la penombra
exercint el seu imperi per tot arreu?
Som alguna cosa? O tant sols
una trista melodía que s’esmuny
per estrets  carrers?

No queda cap lloc on amagar-se
i evitar les odioses preguntes.
La pluja ferma cau entre nosaltres
i restem nus en una mar ombrívola
on les veritats aterren els nens
resguardats a les sines de les mares.

Dona’m una raó per a no vomitar
i cordar-me les sabates amb naturalitat.

Mostra’m el meu nom, que tinc cegada
la mirada d’una aclaparadora boira.

Pessiga’m els sentits i dis-me qui sóc
i per què visc i cap on dirigisc
aquesta petita barca en l’illa de l’incertesa.
I per què sóc dolent si ni tant sols he nascut.
I qui regeix el meu destí a l’oceà de les preguntes.


 Carles.A.2010.

diumenge, 19 de febrer del 2012

El tall de les espases ha tacat




El tall de les espases ha tacat
de sang ma casa i la seua horta.
Amb sofre i foc li han socarrat la cara.
Qui et mira vessa planys i queda mut !
Has vist fugir de colp els habitants,
València meua, terra desgraciada ;
els monuments, enderrocats del destí,
com tu, ciutat, s'afonen i s'esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaven:
tu ja no ets tu, València, no ets tu;
ja no hi ha cases a les teues cases.

Ibn Khafaja. ( 1058 - 1139 ) Poeta alzireny.