SERÉ MAR

Les ones em porten la teua rialla de nen enjogassat

i la teua veu d’home que ja no vol plorar.

Em vestiré de sal i d’arena i seré mar,

em submergiré en els teus mots i me’ls beuré:

a glopades, amb ànsia jovenívola;

lentament, amb fruïció d’amant experimentada.

I ballaré aquesta dansa obsessiva

que començà i acaba en tu: platja i horitzó.

Mercè Climent Infinitamant Bromera 2016

Amor fati

El crepitar
de unas ramas de olivo
que se queman sin prisa tras la poda,
el ímpetu del pájaro en el cielo,
su timidez en el arbusto, el áspero
zarzal y la humareda
me están pidiendo
una confirmación, su debido registro
entre lo que sucede.
Necesitan
el sí callado que he de darles
para poder hacer en su existencia
un hueco a mi existencia muda.
Comprendo que se trata
-como en el lazo entre la flor y el día-
de un destino recíproco,
de un mutuo ser en lo que es, sin más.
(Ninguna plenitud,
tampoco, aún, ninguna pérdida.)
Acepto estar aquí, y estar mirando
estas cosas sin cifra.
Acepto, juzgo, doy
al aire
el mismo aire
que me sustenta a mí.

Antonio Cabrera Con el aire Visor 2004

Com si fos primavera

Despullats, sense res a amagar-nos.
Amb la llum encesa, els nostres cossos
a penes dibuixen cap ombra,
com si fos primavera, i la primavera
projectés una llum torçada.
Allargo la mà i la passo pel teu coll.
Sé que t’agrada. L’obscuritat hi espera,
fora. No l’hem deixada entrar encara.
Ens abracem i et poso la galta sobre la meua.
La tens molt calenta. Et beso l’orella.
No tanques els ulls. Els miro.
Hi veig reflectida la teua cara,
com si el paisatge fos incomplet,
i això provoca una vibració canviant
en la mirada que no s’oblida,
perquè allibera matèria de les nostres vides,
que algun dia potser s’extingiran. Somrius.
Es formen unes petites arrugues al voltant
del teu front. Sento com si ens trobéssem
a camp obert, i poguéssem respirar millor.
Em vénen ganes d’embolicar aquests instants
per a guardar-los per sempre més.
Com si em pertoqués inspeccionar-los
i jutjar quin mereix conformar el nostre passat
i quin no. Entro dintre teu, amb ansiosa lentitud.
Fas olor de profunditat, com l’aigua última
de la marea baixa sobre una roca en la mar.
El que necessitem, ja ho veus, mai no són paraules
ni promeses, sinó l’acumulació metòdica de petites realitats.

Joan –Elies Adell. Si no et tinc Pagès editors 2013

Falles

L’enorme nit que ha de matar-me

Vicent Andrés Estellés

La nit m’ha entrat per la sang, tinc la sang plena de nit,
me n’he hagut d’anar a caminar, porte tres quarts d’hora
caminant i no sé on vaig, encara no ho sé, no puc saber-ho,
els carrers, la festa, la gent, el cel com un fil d’aram,
la por que em creix implacable, per dins, la carn vulnerada,
el fum amarg, l’olor de pólvora, l’horror groguenc,
ara no em mires als ulls, ara no pots mirar-me,
de l’aspror del seu nom em ve la ràbia, de la boca plena de sal,
de l’esperma en les mans, d’acomplir amb el deure com Déu mana,
dels ulls que ja no admeten cap llàgrima, ressecs, cremats
em ve el seu nom, però tu no pots dir-lo, no pot dir-lo ningú,
i no deixe de caminar, no deixe de caminar sense una direcció clara.

Salvador Iborra Els cossos oblidats Onada 2009

Arribats al tombant d'aquest migdia,

Arribats al tombant d’aquest migdia,
és tan amarga l’hora del judici
com l’ombra dels deserts de la follia
en què he malmès la sang del llarg desfici.

I em resta una gropada sense força
sagnant pels devessalls d’amors dispersos,
nafres de sal tan densa com l’escorça
per on s’escola l’aigua d’aquests versos

Hauré de retrobar l’itinerari
i omplir de mots la pols de la memòria
ans que tot siga massa fragmentari

i en cendra s’esmicole aquesta escòria
d’instants perduts al fons del vell armari
del temps esbategant la vella història

Josep Ribera Voràgine Onada 2013