Sorra

He vist el teu cos
disfressat de mentida,
d’una borla d’estima
i mirades curulles,
d’una dansa argentada
i sivelles de dol.
T’he vist venir
com un colom missatger
i rialles de vidre
amarades de tu,
de clivelles de fang
que no tenen cabuda
al teu coll de serpent,
de rengleres de nit.
A petjades eixutes
de sofàs i edredons,
a bugades de plany
i el deler de la vida
que ens albira resolta
en el foc de la nit;
en la clau del desig
i tronades de mar,
en solsides de dies
covats en un dit,
en un pic de nuesa
i baralles de neu,
en un solc de bellesa
i la nit que es desfà
com un cove de vent
i maragdes del cos
que recorda el teu nom
com una au de verí
i de terra ja erma,
un polsim de la mar
que s’aterra i llenega
al bell mig de la mà.

Carles Alòs

Els reis

Llencen els caramels de maduixa i taronja
mentre saluden els infants amb trist somriure
i miren l'hora, fatigats per la il·lusió
de la gent esclafada pels seus propis fills.
Així la neu se'ls desfà a les mans com la pols
que s'escola entre els dits al desert, dos extrems,
també dues concòrdies simbòliques, la mortalla
emocional de la majoria que en silenci
se suporta aturada al pas de les carrosses.

Els reis d'Orient són uns farsants de seda,
sota el postís de la barba discrets voldrien
arribar aviat a casa per descalçar-se
i sopar davant del televisor les sobres
d'un record precuinat que escalfen al microones.

Només hi ha la fe dels infants. Al llit
tanquen els ulls, bateguen fort, els reis s'apropen.

Jordi Valls. Felix Orbe (2010)

Literatura

Tan vehement, va dir-se un calamar,

faig el ridícul: un raig fi de tinta

ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perdura l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.

Gabriel Ferrater. Da nuces pueris (1960)

Al meu germà Alejandro IV

He trobat el teu redós

on brilla el tel de la tristícia,

t’he cercat a un vaixell

de mirmidons i de donzelles.

No t’he pogut trobar

a una sina atropellada,

a una taula de baralles;

no t’he pogut cridar

en la trobada de la pau

en un mar de teranyina.

T’he perdut el rostre

en un quall de senectut,

en la trista avinentesa.

Com una cama rompuda

que té nom i ja no cau,

com un almirall de rialles

i la vida que ens bateja.

No té nom el meu dolor

més enllà de les deixalles,

d’una piga desbocada,

d’una mà de cotompèl.

Un turista accidental

i la vida que ja ens sacsa

per no dir-nos el motiu.

Un afany del teu cor blanc

i afalacs d’una tendrura

que jo viu com un nadó.

Una dansa de mirades

i no calen les paraules

per trobar-te com un peix.

Una beta i un clarió

i ensopegue en el deler

d’estimar-te com un glop

que s’ajup a un cantó

com un dit que m’acarona.

Una saba que se’n va

i jo plore com un solc

que recorda ja la pluja

que regava el seu front,

un amic que t’envia

el seu cor, com un plançó.

Carles Alòs

Escorcoll

He sentit el vostre bleix

a la nuca com una arpa,

com un vaixell d’espigues

i mars de calamarsa,

com una escudellera

on creix cada rosella,

com un lupanar de rams

i flors de drap.

No sé ben bé que dir,

si aombrar cada pèrdua

com un pedaç del puny

i flors a les butxaques,

com un ensurt de mistos

i pells molt ben tibades

com cada fogassa

arraulida a la galta

dels ossos esquerdats

i jònecs riallers

que no tenen diners

i colguen l’esperança

a un riu de distància

on no roman la por.

Com cada guany

rebregat                   

a un far d’aigua d’argila

i dunes del teu cos,

muller de sina dolça

que colra la tendrura

i em dóna cada bes,

com un atzur festívol

i places de meló,

com una desraó

del teu cabell altívol;

mengívol és el cos

que guarde al meu redós,

com una sargantana

que et mira i et somriu.

Com una abraçada

a curmull d’esperança,

com un amor proper

i danses delitoses.

Carles Alòs

ODA APATXE A VALÈNCIA

Ser en rambla d'asfalt i urbanitzada
corbs arrreu esperant carronya meua
gossos ser molt millors que ànima apatxe
i embrutar mocassins de merda cara.

Home blanc no parlar la meua llengua
com la tribu voler esmicolar-la
jo ocultar en carrers de llum escassa
i escoltar el soroll de festes cultes.

Endinsar-me en cinemes pornogràfics
i deixar masturbar-me a velles riques
jo llepar els forats més indigestos
sense dret a escopir ni a beure aigua.

Jo perdut en ciutat que assenyalar-me
passos meus ser de whisky i cocaïna
fer pudor des dels peus fins als testicles
jo orinar-me al damunt de l'ombra meua.

No tenir ni una lluna a la butxaca
nit profunda expulsar-me de les coses
no saber construir cap esperança
temps no córrer sinó per oblidar-me.

Jo tornar a reserva ple de nafres
com un gos malparit fugint del poble
a cabanya la mare dormir morta
contemplar i plorar i perdre un somni.

Ramon Ramon Cor desmoblat (2004)

i 3

T'escolte així parlar:
<< Vine a la mare >>.
O << ¿ què et faré a la nit per a sopar?>>
Paraules amb caliu i alè. Tebiesa
de la sang fent-se llavis.
<<Vine a la mare>>.
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves
per la filla petita i per la dona
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i viure.
<<Vine a la mare>>.
I el món era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera.

Ara furte al silenci la teua veu
que es fa líquid calent dels rius que porte,
i les quatre paraules
vénen a mi per la cordial artèria
vers la vida que visc freda i ferida,
vers el món roig de sang, negre de pluja
o gris de cendra,
inacabable cendra de gent morta
cremada per l'oblit.
<<Vine...>>
Però mai més no puc tocar mare
ni oferir el teu cor als que no eren
fills en actiu.

Maria Beneyto Després de soterrada la tendresa (1993)