Pau

He trobat el botó
davall de la catifa.
No he clos la pena
al darrer vagó
del cabell.
He suat massa
per abastar la pau.
No he vist els ulls
de l’enganyifa postrema,
porta ja closa.
He baixat al desert
per veure el cadàver
reblert de ganivets.
Una magnòlia encesa
que em mira des de baix;
un eix romput
al flaire de la piga
que ja no recorde.
He cercat la pau
al caduf més alt
de les novenes,
un esguard del mos,
de la follia absolta.
Un pitxer de serps
i rogles de tristesa,
una nuca morta
i flors a les aixelles.
Un record temut
que pregue que no torne.
Un etiquetatge
de flocs i de rots,
una tarda freda
on no recorde res.
Un taüt de sal
i borles de maduixes,
una carretera
ja sense tornada.

Carles Alòs

Trajecte

He trobat la pau
davall la sabata,
soga que em renega
al dit d’una mar.
Una cobejança
d’escates i de regnes
que viu en un passat.
Una voravia
de foc i de maduixes
que no puc albirar.
Una gosadia
de vidres de cartró
i neu a la cassola
de safes a vessar.
Un camí nefand
de sol i terra vella
i sucre edulcorat.
Una clatellada
nocturna en l’arribada
que em mira en la distància
d’un jorn d’hores covades
en un tendre passat.
Una vanaglòria
de cera que no crema
i agulles de forment.
Una lluna plena
d’espelmes i cireres
i deures transversals.
Un petit convit
de sucre i perdigons
i sines al redós
de boques desnonades.
Una nit de rent
i foc a les parpelles
d’un òbit reclós
en gàbies de paüra.
Una certa veu
i rogles de taronja,
i nines del record
que guarde com un guant.

Carles Alòs

INSOMNI A L'OMBRA D'UNA BLANCA TORRE

S'ha fet tard,
S'ha fet ja massa tard, però ni tan sols
L'avanç del cicle esquerp que em consumeix
Podrà evitar el verí que m'assedega
Amb l'angoixant presència dels xiprers;
Ni l'àmbit insolent del negre ermàs
Podrà fer-me oblidar el teu cos nu
Impertinent com l'aigua torrencial;
Ni tan sols en aquest desert eixut
Cobert d'ocells de fang i de silencis
Podré desfer-me del teu rostre amarg
Que em persegueix punyent com la foscor
Dels llavis innocents d'un condemnat
A viure el foc d'un glaç, sempre intangible.

Però què he de fer si tu ni te n'adones?
I si així fos, de què em serviria
Per profanar el bronze del teu temple
En un blanc sacrilegi de roselles?

Sé que ha arribat el temps dels folls miratges
I la carn sagnarà cada capvespre
Entre els vapors roents de l´àcid nítric.
Però tanmateix hauré de perdudar
Fins que seré insolent com l'escurçó.

Josep Ribera Els espadats de Morris Jesup (2000)

Blaüra

He sentit la darrera raó
a un amagatall de narcisos
on no queda ningú
que m’aixoplugue en l’esguard.
Un retall de tu,
rata niuada en la cara
que em cerca en l’arribada.
T’he vist al darrer mur,
a la boca de les dones
que cabdellen la distància.
Una cançó curta
arrodonida en tu,
en cada corpa corpresa
que ja no sura al redós.
Un embolcall de carícies
en el nus de la melangia,
una carestia blava
de dacsa a la sabata.
Un llibrell d’estima,
de fils esponerosos
i cartes de desig.
Una vida erma
que troba el seu camí
a un record rabiós
de neules de cartró.
Una cobejança
d’escates i miralls.

Una carretera
on ja no et cerque.

Carles Alòs

Companyonia

                                                                                                                           No escolteu la veu fonda

en la mirada? 

Ramon Guillem

He aprés
la mida del silenci.
Un bocí de la boca,
del cop de puny
d’una tempesta.
No hi ha res al soroll
de la darrera besada;
ni un elogi de cireres.
No era un tafur,
sina esmicolada
que ja no veuré més.
Una mida justa
i besos al cabell
i besos a la nuca.
Una retafila
de nous a les butxaques
i síl·labes de marbre.
Un comiat polsós
de serps enyoradisses
i teles apagades.

Carles Alòs

El equilibrio

La minúscula hierba retorna su molécula de oxígeno al
aire que nos obstinamos en degradar.
La poesía es un vendaval de aire puro en nuestra exis-
tencias irrespirables.
La minúscula hierba muere, pero su polen es indestruc-
tible.
La poesía no evita el dolor, pero no consiente que sea in-
fructuoso.
En este perpetuo nivelar, la hierba silenciosa y la poesía
com su verbo arrebatado afirman su única y extrema
razón.
Y así como la hierba siempre encuentra un resquicio
para crecer,
la poesía rompre sellos y violenta arcanos para enraizar
poesía
donde no hay poesía,
para que haya poesía.

Ana Rossetti. Llenar tu nombre (2008)

Pacte

He regirat els calaixos, he vist la boca partida a trossos. Un remei casolà, un vespre de sis plaus. He ofert la raó, trobat cada punt suspensiu. Una migdiada exhausta, els utensilis del camp. Us he vist venir cap a mi, a poc a poc, molt a poc a poc; una tempesta de llenya, un llaüt violaci. M’he fet fort en l’arribada, en la nuca que jamai claudica, penell porpra ornat de tu. No he baixat el cap, repelonat les rames més altes. Una unció d’argila, un escampall de paraules.

Carles Alòs