Solsida

Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas!

Juan Ramon Jiménez

No queda ningú a l’estable, estan tots eixugant-se d’un plugim de beceroles. Cataracta intacta, plenitud del temps. He oït el cant dels estornells, beuratge fred, dinar de sang.

No queda ningú a la darrera paraula, on he volgut dormir. Més enllà, molt més enllà de les celles corcades. Una turba, un escamot de mots ve a mi. Un niu reblert de serps, contrada vera, tumult de veus. He escorregut la vida, repelonant-la. No resta ningú a la cambra principal.

No resta ningú al darrer cos, als meandres de la teua sina; illot remot, desimboltura. Una pau ordinària, un got a vessar. Recórrec el teu dit, com un gesmil de neula, pallorfa freda, bergantí.

La clau no encaixa, aviat arribarà la nit com una eruga esmicolada, sentenciosa. La veu del temps em recorre la pell, més enllà de mi. La tasca fixa, un coratge enterc. Solitud de neu, hivern de fang.

He resolt escometre l’avinentesa, sotrac del cor, que resta viu. Enllà viu la llum d’una drecera nova, enllà, enllà del toc, d’un fust de vent.

Carles Alòs

Comiat

A Teresa Esteve

y paso largas horas oyendo gemir al huracán

Dámaso Alonso

No ho volia veure,
tan sols una ventada
òrfena de desig.
He arribat fins ací
per abatre la por,
trepitjar el mur
d’una fosca tarda.
No queda ningú
a la cambra principal,
on restes tu
més enllà de tot.
El cos emmalalteix
com un furgó en desús;
petita desraó
d’un dia que es desfà.
He abatut la cotna
que sura més enllà
dels cossos de vimen.
Ja no hi ha ningú
al darrer moviment,
a la darrera escalfor
d’un plat de creïlles.
Era açò el dolor,
el plugim soterrat
de coves miscel·lanis.
La parada no es mou
al niu de la sang,
al plany esgarrat
de corpes de ceba.

És això el dol,
el dolor despavilat
d’una nou coent.
Com un ruixat efímer
enllà de la finestra,
com un darrer comiat
enllà de cada cor.

Carles Alòs

Nervi

He vist el got penjat d’una boca, d’una feredat antiga que no s’escama. Navalla en mà t’albire, com una pols sobre les corpes, com un desig arcà. No queda lloc on no estigues, com la suavesa de la veu, com un melic nocturn.

He esmicolat el pom de la porta per veure com lliges, com creixes entre llibres d’una altura postrema. El cos ha callat, com es calla allò efímer que dura jorns de palla; més enllà no hi ha res, dofins de vent, el record d’una besada de solls, d’amulets colgats pell enllà. La neu es fon als teus ulls, hi ha hores de neula i nísprols, autumnes reblerts de tu.

Aldebarà plora a un racó repelonat, els mistos cerquen la tendrura d’una ombra emmordassada, no queda raó a la pota de l’atzur; he escorregut la vida a la sola d’una sabata. No queda gens de por a la vora de la mar que creix en mi com una cambra, latitud incerta, fuita.

He recordat els noms ulteriors, no xuma sang d’un cor rabiós, d’una rauxa de pèsols, ací no hi ha tren que valga. Als teus encortorns, al relat que s’esmuny.

Carles Alòs

Pes

Te he dicho que no mires atrás

Héroes del silencio

T’he vist vora la llar
amb la llum encesa.
Llueix el teu crani,
pensívol en l’oblit.
T’he vist vora la mà
d’un cabell erm,
d’un clavegueram reblert
d’espines del cos.
No era una obietat
una tabula rasa de neu.
No queda ningú al sostre,
tant sols una mà
que ja no té remei.
Us he oblidat a tots
a la nova voravia,
a la creu més alta.
Ja no fa fred
a la porta de la vida,
al darrer bes.
L’estable està buit,
només rondines tu,
una veu ocre
mullada de taurons.
Les bledes es marceixen
al trot de les haques.
He trobat la veu
que esguarda l’arribada,
on ho hi ets tu.
La pell dels ous
que mai has tingut.
Les serps et miren
enllà dels murs.

Fa fred al teu cos
de frare sense roba.

Toquen les campanes
d’un comiat funest.

Carles Alòs

Enuig

La pols t’ompli la boca
com un canó ebri,
com la mà del desig
i encontorns de teranyines,
com una ditada
en la darrera paraula,
com els peons de l’oblit
i una daga que s’entesta,
com una voravia
negada en tu.
Com el fred sec
i una caixa de navalles.
Com els gronxadors molls
i foc a la mirada.
Com un taulell badat
que et mira des de dalt.
Com les nous roges
i creus de verdolaga.
Com una successió
de ciris de mentida.
Com la teua veu
cremada en l’escarni.
Com una burilla
que xafes i et xafa.
Com els colls entercs
que criden llibertat.
Com el cos del vent
que creu en l’arribada,
com una cremallera
pujada molt amunt.
Com unes pessigolles
de neu als talons.
Com les bledes blaves
i nàvel empeltada.
Com un sotrac de mi
clavat al teu costat,
com la mort que lluu
a les teues tavelles.

Carles Alòs

Carn

T’he vist a aquell vell redós,
com una rata de séquia,
com una sargantana
empenyorada en tu.
Com una retafila
de becs tumultuosos.
Com la teua pell,
negra i corcada.
Com una successió
de bales tenebroses.
Com una cama erma
que no es pot eixugar,
Com una carretilla
que empenta cada cos.
Com una cataracta
de fum en la virtut.
Com la carn del gos
que esmussa i fa nosa.
Com un aliacrà mort
que et pren per un babau,
com la seda de la boca,
un bac de serpentines.
Com la teua mirada
enfonsada en la maldat,
com una desraó       
que t’envolta a tu,
com un senglar
que cova por.
Com una tisorada
i foc a la mirada,
com un amagatall
de bruixes amb navalla.

Carles Alòs

Sobre

Era l’ocasió perfecta, la migdiada diluïda als teus ulls, el sabó d’afaitar, l’aixovar. Em preguntaves qui eren ells, aquells jovençans del pis de dalt.

La maleta oberta, un polsim suau. Les parets arropides en la nostra estima. Un cove de guanys, una melodia ociosa. Ni tu ni jo ho sabíem, havíem tingut molta llana; no ho podíem negar. La clau inserida al pany, una intersecció furtiva, gairebé una sort.

Els nens, els bolquers; una forquilla. Un altre cop setembre, un altre cop l’embranzida dels dies. Els mocadors, un pitet; la vida surava entre nosaltres, nòmades de somnis, un atzur vermell, una ociositat immune.

El teu cos, el teu cabell volander. La sabonera, els pitxers. I una gosadia, que ja no té remei.

Carles Alòs