Constel·lació

El astres, la gran planxa de metall
que manté les estrelles congelades
en un cel negre

-                                                -  El terrabastall

del vidre quan un tros de gel es trenca
i cau al buit i una mica de nit
apareix rebregada com un full
entre els arbres que la sostenen.
Els cops de fúria contra la finestra.
El vidre, les mans plenes de més vidre
quan la foscor no por alleugerir-se
i és un mirall reflectint les pupil·les.
Aquesta nit, el pou d’aquesta nit
multiplicant-se dins del llit
com si volgués, potser, ofegar el blanc
extrem del dia amb un somi més físic,
la pell d’un cos marcat de pigues,
les taques d’una idea
que ens diu que sí, que anem cap a la terra
i sempre en volem més, que tornem d’un oblit
que ens va pastant amb els dits d’una llum
a destemps, insuficient.

Marc Rovira Cap Vespre Proa 2019