La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 30 de setembre de 2011



Només volia olorar-te els llavis,
( una pretensió innata, un accèsit).

Els meus ulls no abastaven a veure't,
la rosada blanca, un terroç de sucre.

L'amanida estava marcida,
les meues mans pelades.
L'estable reposava silenci,
( el tempo cadenciós, les paraules penjades).

El teu peçó esquerre, totes les alenades.

Demà tornaré a València.

Benvinguda a l'oblit.

Carles.A. 2011

dilluns, 26 de setembre de 2011

Es una tarde cenicienta y mustia...



Es una tarde cenicienta y mustia,
destartalada, como el alma mía;
y es esta vieja angustia
que habita mi usual hipocondría.
La causa de esta angustia no consigo
ni vagamente comprender siquiera;
pero recuerdo y, recordando, digo:
-Sí, yo era niño, y tú, mi compañera.
*
Y no es verdad, dolor, yo te conozco,
tú eres nostalgia de la vida buena
y soledad de corazón sombrío,
de barco sin naufragio y sin estrella.
Como perro olvidado que no tiene
huella ni olfato y yerra
por los caminos, sin camino, como
el niño que en la noche de una fiesta
se pierde entre el gentío
y el aire polvoriento y las candelas
chispeantes, atónito, y asombra
su corazón de música y de pena,
así voy yo, borracho melancólico,
guitarrista lunático, poeta,
y pobre hombre en sueños,
siempre buscando a Dios entre la niebla.

Antonio Machado.

divendres, 16 de setembre de 2011

Ací




Aci estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1971

diumenge, 11 de setembre de 2011

El pene del papa.

Cuelga en lo profundo bajo su ropón,
un discreto badajo en el centro de una campana.
Se mueve cuando él se mueve, un pez fantasma en un halo
de plateadas algas, el vello
columpiándose en la oscuridad y el calor —y en la noche
mientras sus ojos duermen, se eleva
en alabanza a Dios.


Sharon Olds

divendres, 9 de setembre de 2011



Eres la que me mira ?
Todo eso fue un prado,
tu nombre es un acertijo.

Los pájaros lo sospechan.

Mi verbo es un precipicio, mi soledad.
Fui yo quien te amé ? Gime
La tierra es mi silencio.

Un canapé,  la ventana habla.

Tus axilas son mías,
vi tu rostro en la nieve, cuarzo.
No levites, te asiré los labios.

Vámonos, ese es tu auto,

-el tumulto-.
Tu cabello es una playa, las olas

-marejada-



Te quiero.

Carles.A. 2011.

Nanina



Un dia
floria
la rosa
millor,
fent mossa'
n ma vida
ferida
d'amor.

Va tindre
de vindre
creada
dins meu
i, alada,
ser lliure
pel viure
ja teu.

Les fulles
més rulles
es feren
de mel,
puix eren
el signe
benigne
del cel.

I juntes,
conjuntes,
formaren
ton cos,
i amaren
la norma
que és forma
de l'os.

*******

I a l'hora
tot plora,
tot canta,
tot riu,
fent santa
la pura
clausura
del niu;

que és bresca
que, fresca,
s'ajorna
pel sol
i torna
més bruna
la lluna
que et vol.

La merla
emperla
poemes
puerils
en temes
concisos,
feliços,
subtils.

I el pare,
la mare
i el tracte
dels dos
som l'acte
tendríssim,
dolcíssim,
gojós.

*******

Els àngels
i arcàngels
t'estenen
la nit
i estrenen
el vindre't
a tindre't
dormit.

Com calles!,
parpalles
gruixudes
de sòn,
vençudes,
fan l'ala
de l'"hala
nonon";

preàmbul
noctàmbul
que afina,
i et fa:
"Nanina
nanana
nanana
nanà".

Xavier Casp.