(BENARÉS)

Está la muerte tan segura
                        

                         de que va a alcanzarte

                                           
                                           que te ha dado una vida de ventaja.


Juan Bonilla Hecho en falta (Poesía reunida) (2014)                

ANNE SEXTON. IN MEMORIAM

Morir-se és cosa fàcil si a la panera veus
totes les coses fàcils que ens demanen
i no sabem com fer.
Morir-se és una idea grata si la felicitat
que han cuit per tu
degota d'un embut que no pots defugir,
o la lluna de març és flonja beixamel,
o la ceba cremada s'ha infiltrat
com un aroma d'Auschwitz
pels foradets petits, molt junts,
com mancomunitats de propietaris.
Morir-se és una cosa pertinent
quan en comptar veiem que dos i dos fan un
i que amb això no es pot comprar
ni mitja lliura de cigrons.
Morir-se és un verb reflexiu que s'inicia
quan veu venir l'extremaunció del dir "t'estimo".
És una autopropina per haver-nos begut
un got de vodka en un autoservei.
Morir-nos com moltons sobre l'altar hebreu.
Morir-se és una conclusió quan a la fe d'errades
l'editor ha esmenat: on diu "demà"
hauria de dir "matar".
I el vers és una espasa dirigida
al ventre de peluix d’un elefant
o al cor de la carxofa on dorm la teva mà.
Morir-se a Amèrica deu ser una temptació.
Però jo tan sols conservo de la mare un bitllet
cap-i-cua de la rifa i el record arrugat d’aquella
camisola desnonada de setí. I aquí, la lluna
minva, i amb gotims de la fosca embotellem
vi novell. Que també es pot morir en un celler,
però contemplar la rima ens plau, i fora fa calor i
la terra duu injectats per tot arreu catèters que són
sèquies de líquids saburrosos, doncs no bufa fort,
ni plou, fins ben entrat l'octubre.

Anna Aguilar - Amat Petrolier (2003)

Presències

A Rosa, la meua germana

na hora de pôr a mesa, éramos cinco
José Luís Peixoto

A l’hora de parar taula, en som cinc:
el meu pare, ma mare, els germans
i jo. Després el meu germà més gran
es va casar. Després marxà la Rosa
a treballar fora. Morí mon pare
després. I avui, a l’hora de parar taula
en som cinc, tret del meu germà més gran
que és a sa casa, tret de la germana
que és a sa casa, tret també mon pare,
tret de ma mare viuda. Cadascun
d’ells és un lloc buit en aquesta taula
on menge sol. Més seran ací sempre.
A l’hora de parar taula, en serem cinc.
En serem sempre cinc,
mentre un de nosaltres reste viu.

                                                        2003

Vicent Berenguer LA TERRA INTERIOR I ALTRES POEMES (2011)

Piojos

Si el ritmo de un poema
trae vino y mece
las sombras y mamá,
quitame los piojos que traje de la escuela,
papá,
no saques tu cinturón contra mí:
eso que sopla en una esquina
es mi querer de vos, es un
niño en la calle
sin comprender. ¿Qué haces ahí
envuelto en odios
que nunca pude resolver?
¿Qué castigabas cuando me
castigabas?
No te pregunto, me pregunto.
Ya sé que es tarde para todo, menos
este saber de vos que no se sabe.
Te quisiera a mi lado
en el silencio que me diste
y calla como un buey.

Juan Gelman Mundar (2007)

Tisores rovellades

T’he trobat a la vora del record,
a la darrera geniva i un clavegueram.
No t’he pogut tocar,
com un calfred esquívol i tisores rovellades.
He clos els ulls molt a poc a poc.
He esvarat a la pena i la seua rodalia.
Un contuberni de besos de metall
i la darrera corriola que ja m’arrossega.
Una golafreria de nuques i batalls
i cada joguina que ja no ens escau.

Carles Alòs

LA SANG VESSADA

Com d'inútil, que intenten silenciar-nos
O encadenar els anhels sempre frustrats,
Marcant el pas estèril dels botxins
Pels buits carrers després de la derrota.

Arribarà el nou dia en què podrem,
No sols parlar sense estrafer la veu
Y proclamar altius la nostra història,
Sinó també sirgar en llibertat

Les amples mars de vinyes que circumden
La terra deslliurada dels voltors
I els histrions de llengua ensangonada.

Badar el gest quan cal l'esforç suprem
Es com trair la plena honestedat,
Roent sota els fusells dels miserables:

Tan sols valents amb sabres i canons,
Amb capes de vampir i ulleres fosques,
Tan sols per profanar la sang vessada.

Josep Ribera Voràgine (2013)

Veu en la nit

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles sens cercles de ferro i
            foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i persguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
            durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!

Agustí Bartra. L'arbre de foc (1946)