La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 23 de setembre de 2018

LA VEU





Qui canta, allà, quan tota veu calla? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Deu ser foravila, a Robinson, en un jardí
cobert de neu? O és aquí, ben a prop,
on algú ni sospitava que s’escoltés?
No ens impacientem per saber-ho
perquè l’invisible ocell sempre precedeix
així el dia. Però restem en silenci,
tan sols. Una veu s’eleva, i gual que un vent de març
porta la seva força als boscos envellits, la veu ens arriba
sense llàgrimes, més aviat somrient enfront de la mort.
Quan es va apagar la nostra llàntia, qui cantava allà?
Ningú no ho sap. Només el cor pot escoltar
Perquè no cerca ni possessió ni victòria.

Philippe Jaccottet L’ignorant Poemes 1952-1956. Lleonard Muntaner Edicions. Traducció d’Antoni Clapés  2016   



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.