El camino
cuando lo dejas atrás
desaparece a tus espaldas
deja de existir
la geografia es una noción subjetiva
una especie de acuerdo
Ryszard Kapuscinski. Poesía completa Bartleby Editores 2008
- Carles Alós
- Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,
dissabte, 30 de setembre del 2017
dijous, 21 de setembre del 2017
Vuelve a menudo y llévame contigo,
Vuelve a menudo y llévame contigo,
dilecta sensación, regresa y llévame contigo-
cuando el recuerdo del cuerpo despierta
y el antiguo deseo retorna a la sangre,
cuando los labios y la piel recuerdan
y sienten las manos que vuelven a tocar.
Vuelve a menudo y llévame, de noche,
cuando los labios y la piel recuerdan…
C.P Cavafis. Poesía completa Visor (2003)
diumenge, 17 de setembre del 2017
MÚSICA CAUTIVA
<<Tus ojos son los ojos de un hombre enamorado;
Tus labios son los labios de un hombre que no cree
En el amor.>><<Entonces dime el remedio, amigo,
Si están en desacuerdo realidad y deseo.>>
Luis Cernuda. Desolación de la quimera Cátedra (1984)
dimarts, 12 de setembre del 2017
Imitació de la soledat
I
¿Ignora la encendida raíz
la savia
que la nutre y purifica?
II
AMORATADOS. Violentamente exactos
los labios
como flores cortadas por la lluvia.
III
¿Qué palabras pueden más que el gesto?
¿Qué gestos
Abarcan las palabras?
SALVADOR LÓPEZ BECERRA, Icástica
I
Tal vez ignorarte me nutre
y te purifica. Tal vez.
I és terrible perquè sempre és l’endemà
quan recull els gestos,
amb ells em corromp i em purifique.
L’absència ens ha fet créixer essencials,
vinculats a les repetides arrels,
a la flama que porta la saba
de la terra.
Vicent Berenguer. Imitació de la soledat (1990) Amós Belinchon i Uberto Stabile, Ed.
diumenge, 30 de juliol del 2017
No trobe el nom a la darrera boca
No trobe
el nom a la darrera boca,
al redós
de la sang i un enrenou.
He
tallat les betes de l’absència
on una
nou s’engrunsa.
He bufat
la dalla de sol i terra grossa
on els
gesmils s’esglaien aclaparats en la caiguda.
Un riu
de merles i cap salconduit
per
tocar-te la nuca i deixar-te l’emprempta.
Una
manyaga de terra i aigua,
un sol
ixent de borles i cotó.
Carles
Alòs
dijous, 27 de juliol del 2017
Buida de seny
Buida de seny, ara sóc jo qui parla,
captiu el tens, en fosc quartet s’amaga.
Negre i vermell, l’amor em rapta tothora
des del subsòl, amb llavor de magrana.
Te l’has begut i m’has devorat l’ànima,
no m’has deixat ni una sola crosta,
l’has separada de la seua carcassa
xucla’m també, si vols, l’os i la sang.
Però les ales, ni me les toques,
que són amargues, que són sagrades,
deixa’m el cor, no me l’agafes,
mai no ho oblides: el cor és salvatge.
Éncar Reig Llibre de lànima i de les coses salvatges El Petit Editor (2014)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)