Desnacer

A Manel Marí

Regreso. A la antigua sangre, a las piernas,
serenas alas de pubis –agradecido-
viajo. A la matriz que se interpone en su revés.
camino Entre distancias de aguja –reclamo el grito-
He De desnacer para redondear el Óvulo.

Abel Dávila Sabina. Redondear el óvulo  2018

Cauen els tels

cauen els tels els matins els oblits.

resten senyals per damunt les estores.

aquells senyals són només les penyores.

altiu el gest pensava en els teus pits.

Vicent Andrés Estellés Antoni Miró Editorial Denes 2014

XLIV

Contra el sol
la blavor,
aquest tronc
d'arbre mort.
Damunt foc
de rostolls,
ample vol
de falcó.
Cap saó
en els solcs,
cap remor
de vent nou
als alocs,
cap consol
ni repòs
de cançó.
En el cor
de l'agost,
llarga pols
de lent folc.
A la por
que jo sóc,
que som tots,
obre sols
el record,
per secs pous,
per l'enyor
del vell glaç
de les fonts,
el camí
de mai més
del retorn.

Savador Espriu La pell de brau Els llibres de L'Escorpí 1960

POR LA MAÑANA, PENSANDO EN EL IMPERIO

Apretamos los labios contra el borde esmaltado de las tazas
e intuimos que esta grasa que flota
en el café logrará que el corazón se nos pare cualquier día.
Ojos y dedos se dejan caer sobre los cubiertos de plata
que no son de plata. Al otro lado de la ventana, las olas
golpean contra las paredes desconchadas de la vieja ciudad.
Tus manos se alzan del áspero mantel
como si fueran a hacer una profecía. Tus labios se estremecen...
Te diría que al diablo con el futuro.
Nuestro futuro yace en lo más profundo de la tarde.
Es una calle angosta por la que pasa un carro con su carretero,
el carretero nos mira y vacila,
luego menea la cabeza. Mientras tanto,
rompo indiferente el espléndido huevo de una gallina de raza Leghorn.


Tus ojos se nublan. Te vuelves para mirar el mar
tras la hilera de tejados. Ni las moscas se mueven.
Rompo el otro huevo.
Seguramente nos hemos empequeñecido juntos.

Raymond Carver Todos nosotros Bartleby Editores 2007?

Dos poemes de Marc Granell

MEDITERRANI
Aquest mar tranquil,
tan blau, tan sol, tan ple d'estrelles,
pont i camí dels segles cap a la pau perpètua,
aquest mar no és ja un mar,
és un mur,
un abisme
profund com el dolor,
un ventre immens i podrit de somnis fets cadàvers

Marc Granell Tard o d'hora 2006



IMMIGRANTS
Són homes i dones,
xiquets i xiquetes
que vénen ferits
de fam i dolor.
Són mil i una històries
de pors i misèries
que els han fet fugir
buscant mons millors.
Han deixat els pobles,
els cels i les terres
que créixer han vist
el seu desconsol
i plens de memòries,
temors i tristeses
demanen ací
treball i calor,
i ací només troben
murs alts i trinxeres,
cors freds i endurits
que sols diuen: no.
Obrim-los les portes
i que els cors aprenguen
que els d'allà i els d'ací
com iguals tots.

21-X-2005

Marc Granell

La festa de la sal

Tu i jo som aire que estalona el foc.
Som aigua oberta que esmola la terra.
Som terra espesa que s’allera en l’aire.
Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua.
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congriat en la festa de la sal.

Han trobat el seu lloc el pa i la sal
i la por no ens allunya de cap foc.
Rebem, com a penyora, tot el món:
fora del nostre abast, ni un pam de terra,
ni un bri de verd, esgarriat en l’aire,
ni un bri de blau, dissolt al clar de l’aigua.

Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l’aigua,
ni un glop de mar, colgat sota la sal.
L’urc del desig fa el ple al grat de l’aire
i torna lívides herbes i foc.
Amants, parem el jaç damunt la terra
i ens fan de cambra boscos d’aquest món.

Som d’aquest món, però encetem un món
que endevinem amb els sentits de l’aigua.
Ens creixen arbres com si fóssim terra
i se’ns arrapen vives flors de sal.
Cremem i alhora transformem el foc
en energia dolça i en bleix l’aire.

Veus de desig fan que ens capgiri l’aire
i escampen tretze vents arreu del món.
Ens abracem amb les plomes del foc
i mesclem l’ona com si fóssim d’aigua.
Ens batega a la boca un cor de sal
que obre finestres noves a la terra.

Quan fem l’amor, se’ns assembla la terra.
S’espiguen, altes, les branques de l’aire.
Cristal.litza la pena de la sal
i una alegria d’heura pren el món.
No hi ha paranys en el sexe de l’aigua
ni tirania en la farga del foc.

Som amb el foc al centre de la terra,
brollem amb l’aigua i alenem amb l’aire.
Fem rodar el món a l’era de la sal.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


 https://youtu.be/psXg0YUj8T4