Partida

Tot era diferent aquell dia que ens trobàrem. Havíem tancat la porta, amb cura i dissimuladament. Aquella festa on et vaig veure per darrer cop, el confí de la teua llengua, la teua polsera morada.

He decidit canviar el camí, o tal vegada el destí. Et veig lluny, molt lluny. He ensopegat amb la mort, amb el més feroç corcó. Recorde la teua boca empeltada a la meua, la gaubança; els teus llavis amerats de mi, com esmicolàrem el temps, aquell cap d’any de l’any dos mil. La submissió al nostre foc. Un escorpí enamorat, un tros de tot el que et vaig donar.

Recorde les nostres passes, la teua mà encabida a la meua, l’anella de la catedral. No tot fou silenci, tampoc fou tot gatzabara. Pense els teus muscles de vent, les gorges més profundes. He somniat molt a aquest llarg èxode, a aquesta estada nua.

Estic a punt de partir no sé cap on. Tal vegada no et torne a veure, a cabdellar la teua veu, a dir-te que t’estime. Porte dotze anys sent un covard, un inconscient. Meditant açò o allò. Ja no queda res per rependre el camí. Tot serà senzill i fàcil i no tardaré gaire a retrobar-me. Ho senc tot i no tinc qui m’espere.

Ho he posat tot a aquella bossa apedaçada. Tornaré per dir-te que no oblide el que visquérem, que fou meravellós tindret al costat, somniar plegats. Desitja’m sort i treu-me aquest batec que encara resta i treu-me aquesta espina que no em deixa avançar. Fou ridícul tractar de retrobar-te, almenys seré un dolç vianant que no té por a trobar-se amb tu. Un xic trist que recuperarà el somrís. Una au naixent, un batec discret

Carles Alós. 2013.