FEBLESA

Hase de amar a cousa hastra que sangue

X.M. DÍAZ CASTRO

La distancia recrea abismes
de plaer,
és una frau permanent.

Un cos sempre ha de fer sang
com la impaciència dels cadells
davant els pits de la mare.

Per això la distancia
és una brasa
entres nosaltres; nosaltres dos.

Aquest dolor-com ja sabíem- és
una de les formes més comunes
de vida familiar.

Vicent Berenguer L’home no confía en la ciutat Edicions Bromera 1996

Imitació de la soledat

 I
¿Ignora la encendida raíz
                                             la savia
que la nutre y purifica?
II
AMORATADOS. Violentamente exactos
                                                                       los labios
como flores cortadas por la lluvia.
III
¿Qué palabras pueden más que el gesto?
                                                                          ¿Qué gestos
Abarcan las palabras?
SALVADOR LÓPEZ BECERRA, Icástica

I

Tal vez ignorarte me nutre
y te purifica. Tal vez.
I és terrible perquè sempre és l’endemà
quan recull els gestos,
amb ells em corromp i em purifique.
L’absència ens ha fet créixer essencials,
vinculats a les repetides arrels,
a la flama que porta la saba
de la terra. 

Vicent Berenguer. Imitació de la soledat (1990) Amós Belinchon i Uberto Stabile, Ed.

Presències

A Rosa, la meua germana

na hora de pôr a mesa, éramos cinco
José Luís Peixoto

A l’hora de parar taula, en som cinc:
el meu pare, ma mare, els germans
i jo. Després el meu germà més gran
es va casar. Després marxà la Rosa
a treballar fora. Morí mon pare
després. I avui, a l’hora de parar taula
en som cinc, tret del meu germà més gran
que és a sa casa, tret de la germana
que és a sa casa, tret també mon pare,
tret de ma mare viuda. Cadascun
d’ells és un lloc buit en aquesta taula
on menge sol. Més seran ací sempre.
A l’hora de parar taula, en serem cinc.
En serem sempre cinc,
mentre un de nosaltres reste viu.

                                                        2003

Vicent Berenguer LA TERRA INTERIOR I ALTRES POEMES (2011)