Era un poble petit

 

Era un poble petit, humil i blanc de calç,

amb un pins i una sèquia i unes pedres antigues

i un cel tibant, i es veia la mar damunt dels arbres,

i pel vespre volaven els coloms. Era un poble

humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons,

i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

Vicent Andrés Estellés. L'hotel París Els llibres de l'escorpí 1954

Cauen els tels

cauen els tels els matins els oblits.

resten senyals per damunt les estores.

aquells senyals són només les penyores.

altiu el gest pensava en els teus pits.

Vicent Andrés Estellés Antoni Miró Editorial Denes 2014

GOIG DEL CARRER

A Isabel

La joia pura del carrer 
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua  
i ens rèiem, bovament ens rèiem, 
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,  
vinguda entre les herbes i les llebres. 
Anàvem sense cap motiu, 
desitjant bona nit al matrimoni vell  
i prement nostres cossos calladament, en veure 
aquella jove mare,  
donant el pit al fill ....  
Viure ens era un regal, 
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,  
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds, 
com en una sardana de joguet,  
fent-nos senyals, dient-nos: 
Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa, 
una granota viva a la butxaca,  
una cúpula enorme de cristall, 
un silenci, un desig rabent, un estupor,  
un rellotge parat, que Algú ens havia 
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,  
com des de nins volíem, 
i no tenia res interessant a dins ...  
I ens tornàrem a riure! 
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans 
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...  
Només era la joia del carrer. 
I els crits  
            - Gol! Gol! - 
dels infants que jugaven  
al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés Ciutat a cau d’orella. Editorial Torre (1953)

pare,

pare, 
no sabies llegir ni escriure. 
no sabies de lletra.

analfabet, es diu d'això d'una manera expeditiva, 
un mot que em fa un gran dany cada vegada que l'escolte 
i l'entenc desdenyosament injust.
caldria matisar. 
hom no pot dir analfabet impunement.
intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, 
més endavant de roma, 
i fins i tot em vas permetre anar a grècia. 
com t'ho podria agrair, pare.
em recorde. 
i tu, dempeus darrere meu. 
jo escrivia, assegut a la taula, 
miraves els signes que traçava jo 
com si anasses llegint-los 
o patint-los, 
no ho sé.
de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
no ho entenies, però ho intuïes. 
el meu llatí no era el teu llatí.
i callaves després.
ara, 
mentre escric açò, 
et sent al meu darrere, a les meues espatles, 
et tinc o et necessite.
per això he interromput un himne a venus 
i t'he escrit açò 
molt devotament, 
pare. 

Vicent Andrés Estellés Horacianes (1963 - 1970)

He aixecat, mentre escrivia, el cap

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

Vicent Andrés Estellés.  

Eren anys de ciris i estampes

Eren anys de ciris i estampes.
Hom les veia pertot arreu,
a les cantoneres, a taula,
al capçal del llit, a migdia,
i en anar-nos tots a dormir
la meua mare, a la cadira,
ajuntant totes les estampes,
agrupava la més diversa
població celestial,
s'agenollava, i els resava
i no oblidava demanar-los.
açò a aquest, ara allò a aquell altre,
i després besava l'estampa
i la retornava al seu lloc.

Així van transcórrer els anys
de la meua infantesa pobra.

I si, jugant, queia al carrer
i tornava amb un bony a casa,
la meua mare, docta, deia:
<<això és que, avui, no t'has senyat>>.
Anys d'estampes, miracles, sants,
anys que veig com canyars de ciris
amb un pètal de foc incert.

Vicent Andrés Estellés

Cant de Vicent.

...a unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

hi ha cinc ponts...

Sir John Talbot Dillon

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -- sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella --
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte...Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígines.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1971.

Ací

Aci estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1971

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que en vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: < Que qui s'ha mort ? >
I que li donen una breu notícia:

< És el fill del forner, que feia versos.>
Més cultament encara: <El nét major
de Nadalet.> Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estellés.

Quadern de 1962 ( fragments)

Us deixe aquest poema que sempre m'ha sobtat una mica. Se'm fa estrany que es conegueren Estellés, Vallejo i Neruda, no sé si és un recurs literari, però si fos així no crec que ho diguera de una manera tant explícita. És curiós, jo a Neruda també li he vist sempre cara de peix. M'ha cridat l'atenció allò de la mort de Martínez Ferrando, he trobat que muigué d'una tranfussió de sang, quina llàtima.

Aquest poema pense que no és molt conegut, però sí, existeix un Estellés més enllà d'assumiràs la veu d'un poble i els amants. Molt bonica la familiaritat Neruda - Estellés i la imatge del calcetí. Espere que us agrade.



de vegades també arribava neruda, mirava
l'un costat i l'altre amb aquells ulls de peixot
sota la seua gorra es seia en el divan mira-
va encara amb certa cautela. no pots fiar-te
mai em deia agafant-me del braç. jo ho com
prenia tot i ho disculpava tot, ell es treia
d'una butxaca una primera edició de queve-
do i una segona edició de fray luís de león i 

es treia encara més papers per exemple la
partida baptismal de jorge manrique uns
originals il.lícits de góngora a la mort del
conde de villamedina coses totes absoluta-
ment interdictes llavors. en uns gots aculats
d'un vidre d'a dit bevia el vi negre mentre
jo llegia les tèrboles línies amargament llu-
nyanes. en establir-se un cert ambient de
confiança es treia un calcetí i improvisava
una oda elemental mentre el dit gros del peu
descalç sobresortia indòmit, són coses de
la guerra què t'he de dir tu ja m'entens i
mut.
el meu pis al costat de la caserna ( no sé si
tu l'has vist) és un pis molt modest però
al balcó arriben els arbres del carrer. pense
en la mort atroç de martínez ferrando. m'a-
gradaria rebre com era abans costum la visi-
ta de césar vallejo però césar vallejo s'ha
mort definitivament amb la publicació de la
seua obra completa amb notacions i tota la
bíblia. césar vallejo quantes quantes memò-
ries de pus de semen de gargalls i vitralls
de pedres i remotes paraules familars. a tu
el meu homenatge sols a tu únicament a tu
pur impur adorable. els teus versos m'arri-
ben com les telles remotes del <<mort i pam >>
de la meua infantesa. et recobre i em salve
césar vallejo. deixe el teu nom ací al darrer
poema amb un amor que mai no s'entendrà.
els crítics faran possiblement al seu temps
les seues crítiques. jo sé bé quant et dec i
t'ho pague de moment amb aquest còdol que
diposite damunt la taula una abrupta pedra
de via però en la qual tu m'entens toque
mare i em basta. a mamar tots els versos a
prendre vent tota l'ars poètica. 

Vicent Andrés Estellés.

La moixeranga.

Per aquest poble que ha estat sempre

apallissat, mullat, afusellat.

Per aquest poble

                               caminant

que ja no espera res del homes,

       trossos de drap a les ferides,

       tacats de sang,

       enterraments de caritat.

Per aquest poble itinerant,

entre els pobles de tota la terra

amarg,

            infinitament amarg.

Vicent Andrés Estellés.

Assumiràs la veu d'un poble.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl•labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot aixó són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
……..

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles.1971

Si m'és permés...

si m'és permés,

evocaré dies de l'infantesa.

furtava el fruits dels arbres.

me'ls menjava dins del dacsar,

frescs com un celler aleshores.

i sentia llunyana, pels carrers del meu poble,

la veu del meu pare que venia peix i cridava les veïnes.

era molt grat romandre allí

m'envaïa una tristesa i una peresa.

Vicent Andrés Estellés. Horacianes. (1977).

Una prèvia

No facilitareu massa dades a aquells
compatriotes desficiosos que, acabada la
Missa de còrpore insepulto, i amb una ex-
citada temeritat de bolígrafs, pretenguen es-
criure la meua obscura i ardent biografia:
els remetreu, en tot cas, mentrestant s'orde-
na la comitiva de l'enterrament, a la sumà-
ria i principal font documental que han ma-
nufacturat, per a casos com aquests, alguns
benignes i fins i tot insignes antologistes:
Nasqué a Burjassot, el 4 de setembre de
1924. Que es foten. Car, per molt que els
fota, jo estaré, aleshores, molt més fotut.

Ordenada la comitiva, amb una presi-
dència estrictament familiar, i no necessà-
riament plorosa -jo ploraré per tots-, vull
molts de gori-goris de clero pobre, amb una
creu modesta, d'un estricte metall al.lucinat.
Els gori-goris i el trepig de les sabates, car-
rer del Bisbe Munyoç avall, que és un car-
rer vell i acreditat en matèria de processons
i d'enterraments, resulten fàcilment impres-
sionats.

En arribar al cementeri no deixareu en
trar ningú i fareu que es tanque la porta
amb pany i clau. Prèviament haure subor-
nat l'enterrador-és cosa que encarregue
als meus cunyats- i l'haureu embriagat
amb vi de Binissalem. Es posarà tota la fa-
mília, agafada de les mans a la porta del
cementeri, com si anàs a ballar la tarara,
impedint que ningú s'acoste. L'enterrador
bufat m'enterrarà en un lloc qualsevol, sen-
se làpida ni flors. L'endemà matareu l'enter-
rador, de manera que mai no se sàpia on és
el meu cadàver.

I quan, passats els anys i els ajunta-
ments, es busquen les meues despulles per
tal de donar-los sepultura digna, que es fo-
ten també i que escarboten totes les tombes
i anticipen municipalment una espècie de
resurrecció de la carn de Burjassot, i així,
confós amb tots els morts del meu poble,
en farem una de bona.

No ho oblideu! 

Vicent Andrés Estellés. L'ofici de demà.1971

LI

aquest any miserable
m.cm.lxiii.d. de.c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o a parís,
joan fuster a sueca
- diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina,
i circula un tenebrós prestigi -.
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i pense a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre





Vicent Andrés Estellés. Horacianes ( 1963 -1970).

Publicar entrada

Propietats de la pena.

                                                                                      "Vientos de salmos..."
                                                                                                            León Felipe

Car l’exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t’has d’anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.
Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedad i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés. Propietats de la pena, Llibre de meravelles (1971)