Tristesa

Era difícil tornar allí, era difícil tornar a l’ordre. Els carros arrenglerats, les joguines per terra. Un degoteig constant, un cascavell desballestat. Com era aquella tonada, aquell aur que vàrem sostindre? Com era tot allò; on resten els vells esbarzers, les relíquies llunyanes.

Véncer les senilles bategants, els plats de pa cuit. La rialla que ressonava al fons, el color de les oportunitats. Jugar-s’ ho tot a una missera carta, a un usdefruit permanent. Les boques que penjaven, les genives impertinents. Com és cerca-ho tot; cloure els ulls i no tenir res?

La sang es vessava. Un cobertor xop, una docta execució. Com ens convertírem en allò que sempre vérem, com vàrem coure els records remots. La justícia era escaient a aquella ocasió. Tota la gosadia acumulada, els mugrons agombolats, els delers. Com una presó de sed, com un racó de quimeres.

Voldria acumular tots els danys, fer miquetes l’altura. Els escurçons t’observen, et miden l’aptitud. El corredor estret, els boquerons; la cassalla i els difunts, les oronelles. Com un xiulit apaivagat, com un joc d’escacs. Vinyoles pensava massa. La tela setinada, un dit a la nit, la melangia austera.

Cèrver era aquell vell amic que em traí, el doctorant Romero, un home de cap a peus. Pense tot el que haguérem pogut ser, com haguérem besat la pluja, encendre el més alt recer. T’he vist a una adreça postal, a un simple botó. Estant dient que t’estimava fins el confí de la mort, fins la més dolça frugalitat. Com ets a la pluja nua, als cantons més sols? Com ets a aquesta mà que escriu, que et crida. Com ets quan et manca l’alè quan els parpells són de plom.

Hem arribat massa lluny per no dir ni pruna, daga violàcia. He sigut certer, he sigut franc. No digues que no vaig ser al meu lloc, sigues prudent. Mai es sap, tal vegada l’atzur giravolte. 

Carles Alós. 2013