Desencís

Pense molt la meua mort,
pense molt el meu dolor.
Com una flauta travessera,
com un ensurt privatiu.
Fins on arriba açò,
aquest vetust aquelarre,
aquest jorn destrellatat.
Com una llum que s’apaga,
com un topazi aigualit,
com una promesa asseguda,
com un cor ple de voltors.
On era aquella xarxa
aquella boca de besos,
cada arrap sanatori,
cada xarop benefactor.
Una pruïja del destí,
un ós més que llepat,
com un tafur inhòspit,
com una escudella de trons.
On queda la bonesa,
la més dolça tendrura,
l’equitat insubornable.
Una pila que no enlluerna,
un dit fet miquetes.
Com una trista tonada,
com un peix enfonsat.
Era aquesta la prova,
el desencís fugisser,
la fusta més ardent.
Un tel de tristícia,
una manotada ferma,
aquella vella mentida,
el dolor al costat.
Com un cor d’espines,
com una dalla roja,
com un ball de follia.
La trampa estava en tu,
a l’esguard més obvi.
Com una teranyina
que no es desapega.
Com un esboç de mort,
com un enuig tragat,
com una sargantana,
com un martell rotund.
Això ets tu,
només una mentida,
només una travessa,
res més que un neguit.

Carles.A 2013