Un dia assegurares que el vent corria nu,
però el cos era un trampolí
per bussejar en el temps,
una piscina impol·luta que exigia la ràbia de l’oceà,
la crida de les hores i els refluxos.
Sóc tan al nord que toco el sostre amb els dits.
I vagi on vagi sempre baixo:
aquest és l’eix del món,
el pol magnètic que m’envia, adust, al precipici.
Hi ha un auxili dels somnis,
quan aquests accedeixen al neguit
i recelen de la seva persistència.
La reiteració és obscena:
implica sempre un desvergonyiment,
creure que els altres no han entès les pròpies pors.
Ciutats i bèsties, cases de colors
i nines psicopàtiques:
el meu calaix és ple de foques ràpides,
com un amor que crida des dels rocs
i juga amb l’esperança dels hostatges.
Hi ha res més, al capdavall?
Primera llei: l’amor.
Segona llei: accedir al desordre,
Tercera llei: no creure en cap dictat.
He donat ordres ben precises
sobre mi mateix:
un cop més em desobeeixo.
Les il·lusions són així:
ens engrandeixen, lúbriques,
just abans de caure en el remordiment,
l’absurda bagatel·la del perdó.
Però tinc missatges que ja no vull llegir.
El glaç ha rubricat la pau més bèstia
i un home dorm entre tots dos.
No pregunto qui és.
Només aboco ronya a la ferida.
Proclamo, amb impaciència, la infecció.
Lluís Calvo. Col·lisions (2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.