Esperança

Escriure un poema sobre la teua pell

No volia advertir-ho,
no volia que m’esclatara
a la cara.

El dolor de l’èxode.

La paraula més alta ets tu,
el conhort més dolç.
Com una tapís brillant,
com un vitrall lluent.
No sóc un ocell de foc,
un gegant taciturn.
T’he vist a la voravia estreta,
on només cabem nosaltres.
Pense els teus muscles,
els teus malucs de sal.
Tot l’infortuni passat,
la dalla abatuda,
la teua gatzavara,
la nostra torpesa.
Com és que ets ací
quan la gentada corre,
quan el cos xiula.
La teu veu plasent,
un tumult de manyagues,
un sol que he après.
No t’he dit on fume
la darrera burilla,
on pense els teus pits,
mullar-te la pena,
escórrer els poms.
Tu fores la bala
que vaig acaronar.
Com un plany alt,
com un dit,
com un jorn jovial,
criatura eterna.
Et veig amb gaubança
al més alt present.
Com un secret
que s’atura;

com una espelma,
com un reflexe.

Carles Alós. 2013