La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 30 de gener del 2020

POLSIM D'OR





 
Sempre hi ha un desig no acomplit,
uns llavis, com parpelles de l’aire,
que mai no besarem,
una història o altra que de llarg gens passarà.
Personatges secundaris dins la pròpia obra.
Bandejats, quan el sol és més prop
i ens pertanyen les fulles de l’aigua;
Quans en crida, bosc endins, la campana del somni.

Com l’estam imperceptible
la música llunyana que fondíssima
ens lliura la seua diadema,
així el polsim d’or que resta dintre els ulls
i, incòmode, ens comdemna, ja freda la memòria,
a estimar allò que sempre fuig.

Ramon Guillem L’hivern remot Brosquil 2001







dimarts, 28 de gener del 2020

FEBLESA






Hase de amar a cousa hastra que sangue
X.M. DÍAZ CASTRO


La distancia recrea abismes
de plaer,
és una frau permanent.

Un cos sempre ha de fer sang
com la impaciència dels cadells
davant els pits de la mare.

Per això la distancia
és una brasa
entres nosaltres; nosaltres dos.

Aquest dolor-com ja sabíem- és
una de les formes més comunes
de vida familiar.

Vicent Berenguer L’home no confía en la ciutat Edicions Bromera 1996


diumenge, 26 de gener del 2020

1942







Cercàveu hores de mort
amb un gust
-cada volta més-
perfecte de cendra.

I ja sé que miràveu
d’assaonar i establir
-amb un magnífic seny-
el darrer sopar.

Mentrestant, la dona potser escuraria
els cobetrs de matrimoni, amb un aire
de consagrada rebel·lia per vostre silenci
discret, desolat, funest en la postguerra.

Lluís Alpera Cavalls a l’alba (Obra poética) 3i4 1998

dimarts, 21 de gener del 2020

Misericordia






La juventud, esa estación propensa
a las mitologías y los énfasis,
es un reino inclemente. Los dueños de este mundo,
en su poder quimérico, no saben
en qué consiste
el don de la piedad.
Los príncipes ilusos disipan su energía
por el simple placer de disiparla.

En pago de esos años, yo sostuve
una fe inquebrantable en la superstición,
un ridículo afecto hacia la fuerza.
Las perennes batallas de la carne
nos vuelven artefactos vanidosos,
máquinas de idiotez.
Era un insulto
despertar la mirada compasiva
de nuestros semejantes. El desprecio,
las pasiones furiosas, resultaban
una restitución sentimental.

Después se ocupa el tiempo de calmar nuestra fiebre
nos descubre
cierta sabiduría razonable,
una ciencia indulgente para los demás
y para con nosotros, el oficio
de vagar asombrado entre las cosas.
Y la piedad, así, cobra en su médula
su ensalmo redentor, su temperada música
se aquilata benéfica en su nervio.
Resplandece su puro gesto humano,
cuando lo humano adquiere carácter de pureza.
Compadecerse entraña un largo aprendizaje,
la justa equivalencia de vivir.
Dolernos con el mundo, y afligirnos
con todo lo que sufre, porque somos
exactamente todo lo que sufre,
 es  cuanto deberíamos llegar a merecer.

Esa misericordia significa
la variedad sublime de nuestra inteligencia.

Carlos Marzal Metales pesados Tusquets 2001

diumenge, 12 de gener del 2020

La coïssor freda de l'angoixa...





La coïssor freda de l’angoixa
despertà la canilla de la paüra
en albirar la possibilitat
que la vida es convertís
en pretèrit imperfecte
i el futur en espai buit.
Aleshores la nit es va omplir
amb els lladrucs
dels gossos de la mort,
la ciutat es va perdre en la distancia.

Manel Alonso Les hores rehabilitades (Antologia 1986-2002) Brosquil 2002