La porta del carrer oberta, restava poc per abastar l’hora escaient. Les
papallones amaneixen, la frugalitat, aquella camisa a quadres.
Les cebes arrenglerades, els colps del destí. El desencís primer, la
capciositat. Com et pintaves els llavis, com et col·locaves la pitera.
L’autumne, la serenitat del veïnat. Les papes d’Alberic, aquell vell cofret.
Com tocaves la bugada; un calcetí, unes bragues, un rosegó, una besada. La
nit anava calant-nos, la teulada xopa, el noticiari.
Arraulit al teu calor, aquelles arracades de lluna. Una nit, un bescoll. El
batin, la companyonia.
Un inventari de mossos, una soca ferma.
Una carta de creença.
Una fe.
Carles Alós. 2013
Carles, m'estic oblidant del valencià i n'hi ha algunes coses que ja no entenc! jeje. Però com sempre m'agrada com expresses les coses senzilles amb nostalgia i melancolia.
ResponEliminaUn abraç i excusa'm pel meu valencià XD
Sergiiiiii!! Com va la marxa? Moltes gràcies pel comentari, espere que vaja molt bé per Mèxic. Una abraçada!
ResponElimina