Al meu germà Alejandro
Jo no sabia jugar,
tu m’ensenyares.
La clau estava passada,
havíem atés els difunts
Tot era com una
almoina,
com una veritat a
mitges.
Jo creia que ho sabia
tot,
aquell jorn que ja no
estaves.
Com és el fred als
muscles
quan hom no pot
parlar,
com és l’enuig colèric,
la paraula que rebota
contra les parets de
marbre.
Jo no sabia jugar
com encara no sé
estimar.
Com un escup que
esvara,
com una melangia,
Jo no sabia terciar,
dir els mots
correctes.
Com una flama viva,
com un dit mengívol.
Jo no sabia jugar,
no sabia sadollar
aquells ulls
llampegants.
Jo no sabia jugar
com no sé res de bo.
On és la boira de
sal,
la trampa on vaig
caure.
Allò no era tot,
només la pell més
fina.
On és l’or, la
veritat difusa,
la safa on ens
llavàvem.
No t’ho he dit
perquè no vull
saber-ho.
Com redola la temor
quan no hi ets,
com s’empastifa.
No sabia jugar…
T'estime Jandro
Carles.A 2013
Carles.A 2013
Com aquest tipus de poemes teus, molt íntim i molt bonic. M'agrada!! gràcies per compartir eixos poemes tan sentits de la manera que ho fas!!!,)
ResponEliminaMolt bó... estás llevando la poesía intimista a límites insospechados, me gusta esta línea!
ResponElimina