La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 22 de desembre de 2019

VI






Es canta allò que es perd. ¿Com no plànyer la pèrdua
d'un bé rar, valuós, que pot no tornar mai?
¿Qui sap si tu no fores la passió darrera
de la meua millor joventut, dels anys clars?
¿Qui podrà mai saber quan s'acaba l'amor?
¿Són la mateixa cosa capacitat de voler,
capacitat de viure? ¿És la mort no estimar?
La vida, breu i fràgil, que cada jorn s'acaba,
ens deixa un gust d'enyor en veure com, passar, prestos,
amors, pluges, dolceses, les persones i els dies
que tant hem estimat, un present que és no-res,
matèria de memòria, d'oblit, d'indiferència,
cau del futur incert que l'ha de destruir.

Gaspar Jaén Fragments Poesia3i4 1991

dimecres, 18 de desembre de 2019

23-F




Una antiga nit de febrer
els tancs passaven vora riu,
Per davant de casa, vinguts
en ordre alié des de Bétera;
els pares provaven amb bromes
de salvar cledes infantils,
però veïns i records foscos
feien solsir cada rutina:
demà sense escola, i veurem…

Abans la ràdio en el cotxe
rebentava pobres certeses,
mentre unes pors buscaven caus
i lladraven llops voluntaris…
La llar era lúnic present
d’afectes amb claror estàtica.
Lluny del nostre petit món, altres
fan i desfan jocs amb paranys.

Què en sabíem? N’hem aprés res?
Coses que passes i han passat…
sort l’amor rebut, la tendresa
abans del arxius i fronteres,
el fil d’aram que ens ha estrafet
tants dibuixos de propi nom.

Eduard Ramírez La ciutat és amable Tòtem Edicions 2016


diumenge, 15 de desembre de 2019

LOS PADRES





Cuando os recuerdo, ¿dónde
podría ya encontraros
sino en mí mismo,
en mí, donde aún os siento?
Todavía vivís porque yo vivo.
Cuando yo ya no sea, no seremos.

César Simón Templo son dioses Visor 1997

divendres, 6 de desembre de 2019

En un piso pequeño




Le pregunto a mi padre:
¿qué haces todo el día? Recordar.

Así pues, en este pequeño piso polvoriento en
Gliwice,
en un bloque bajo, construido según el modelo
soviético,
conforme a la norma de que la ciudad debe evocar
un cuartel,
y las habitaciones, ser estrechas, para frustrar
reuniones clandestinas,
allí, donde marcha sin descanso un antiguo reloj de
pared,

revive casi a diario el claro septiembre del 39, el
silbido de las bombas,
y también el Jardín de los Jesuitas en Lvov, brillando
como antes
con la luz verde de los arces, de los frenos y los
pajarillos,
las canoas en el Dniéster, el olor de la mimbrera y de
la arena húmeda,
en un día caluroso, cuando encontraste a una joven,
estudiante de derecho,

y el viaje en un vagón de mercancías, al oeste, hasta la
última frontera,
y un ramo de doscientas rosas que los estudiantes te
ofrecieron
en agradecimiento por haberles defendido en
la primavera del 68,
y acaso también episodios de los que nunca sabré
 nada,
el beso de una mujer que no llegó a ser mi madre,

el temor y la dulce grosella de tu infancia, imágenes
sacadas
de este abismo acogedor, cuando yo aún no estaba.
Tu memoria trabaja en este piso callado: trabajas,
metódico, en silencio, para resucitar por un instante
el doloroso siglo veinte.

Adam Zagajewski Antenas Acantilado 2007

diumenge, 24 de novembre de 2019

ET VEIG...







Et veig
com una proa de futur i una dolça vela de passat,
com un segle entorn d'una campana.
Toco les llunes que habiten el teu front,
els rems d'or de la teva veu callada.

Et veig
arrencant anells de llampec negre de les mans del món,
somrient al teu cor de cérvol i rosella,
obrint l'hora invencible dels teus ulls.

Et veig
com una estàtua voltada de cavalls de vent,
com un huracà d'anèmones,
com una espasa dins un núvol,
com un cant de fruita en una dansa de foc...

I m'has fet vencedor diürn de les hores.

Agustí Bartra Obra poética completa 1 1938/1972 Edicions 62 1971