Durant molts anys tots els dissabtes per a dinar menjava putxero. A primer hora era paella però per motius que desconec passarem a aquest manjar. Ens alçàvem a València, ma mare feia tasques de la casa, mon pare comprava el diari, els meus germans es feien l'equipatge per al cap de setmana i jo com era molt menut aprofitava per a llegir els "superhumors" de Mortadelo i Filemón, Zipi i Zape i companyia. Una vegada estava tot arreglat agafàvem el cotxe i anàvem cap al poble.
Quan arribàvem al poble em sentia estrany i d'alguna manera més lleuger, totes les coses feien una olor diferent i m'agradava poder anar pel mig del carrer, era molt especial. Sèiem tots a taula a dinar amb la picadeta extra dels dissabtes ( cacaus i les papes d'Alberic) i miràvem les notícies mente raonàvem.
Jo seia entre ma mare i el meu avi Alberto, molt ben flanquejat us ho puc assegurar i uns quinze anys després tinc una gran melàngia d'aquells temps. Amb la meua innocència de xiquet pensava que allò duraria tota la vida, que el meu avi estaria tota la vida allí, mirant els dibuixos amb mi, anat al camp junts i esguitant-me quan es llavava les mans, però ara tot ha mudat. El poble s'ha quedat com un indret mitificat, com una estampeta i tot ha canviat molt.
Donaria mitja vida per tornar a veure els meus avis i per reconstruir l'atmòsfera de la casa del poble, però això ja no pot ser, almenys em queda el record d'haver tingut els millors avis que una persona puga tenir i també de poder mirar i acudir de quan en quan a la meua estampeta particular.
Yo también echo de menos a mi abuelo y mi infancia. Jugar, leer y aprender de él casi como si eso fuera un juego también.
ResponEliminaLos abuelos suelen ser muy entrañables. Recuerdo con mucho cariño los sábados cuando iba a mi pueblo y en general siempre que estaba allí.
ResponEliminaBuen fin de semana, un beso !