Cap instant que ens proposi l'abandó cru del tacte
gronxant l'ambició de sobreviure
només entre premisses d'un amor descansat,
amortit i tranquil, o allò que malda el temps...
cap vincle amb el repòs de la sang que hem d'entendre
curullant-se de vida per cada nit que amara,
cada mà que governa, cada instint que argumenta.
Cap lligam de fredor davant els trets anèmics
dels paisatges eixorcs que sabem que hem de viure
per no creure en el glaç que ens sotja d'arreu nostre
encalçant-nos els membres, decidint-nos els gestos,
les carícies mediocres del consum,
la mesquinesa al bes que ens amaguem,
la ullada que cobrim per no veure'ns el rostre
o tota la bellesa que deixem caure al lluny.
Cap instant d'anticip d'una mort treballada,
obligada al camí que ni tan sols pensem
per commoure'ns al plec de tot allò que envolta
el marc indefinit de tot el que ens pertoca,
l'episodi inconclús d'allò que em diem vida.
Recordo un altre instant d'allò que era estimar-te:
mossegàvem sense esma les cireres
i escopíem pinyols
per sobre els nostres cossos que sagnaven.
Manel Marí. Paraula de poeta. (2002)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.