Confessió

No era això el que volia.

La tapadora no m’arribava,
tenia els punys clossos.
Ho havia perdut tot,
com un ramal de vent,
com una caixa fosca.
Només buscava el ciri,
la més tendrá manyaga.
Com un caduf de cel,
com un vidre romput.
La boca feta trossos,
la més opaca absència.
Com una cerbatana,
com un drac que renega.
Ho vaig saber tot just,
a la porta del desori.
Un fil d’argent,
una tonada invicta,
un sol lluent,
un dit a la nuca.
Així arribares tu.
La cara delerosa,
la mà als batecs.
No era un caprici,
un comboi fugisser,
no era una galta,
no era un maluc.
Com un oceà d’absències,
com un taure foll
que esquartera dents.
Com era el que dies
al tall de l’espasa.
Com flueixes muda.
Tot es redueix a tocar,
la corda més lleugera.
No cap més dolç
del que sura als teus ulls,
com un meló d’alger
que xorra per la boca,

Com un eix impolut,
com una cadernera.