La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 30 de desembre del 2011

Ángeles.


A mi amigo el jorobadito Rubén que volvió a su sitio
y ahora está de nuevo en su casa eterna y celestial.


¿Y se mueren los ángeles?
¿Quiénes son los ángeles?
¿Cómo son los ángeles?
Ese jorobadito que vendía lotería
por las calles y los cafés de la ciudad
y ahora está dormido
en esa caja blanca,
acostado de perfil...
¿no era un ángel?
¡Yo sostengo que son ángeles
todos los jorobados del mundo!
Y pienso
que un día, allá en el cielo,
toparon con una nube negra y dura
y se cayeron a la tierra.
Entonces se les quebraron las alas,
se les apelotonaron torpe y grotescamente
sobre los hombros
y se quedaron prisioneros en el mundo
bajo una lluvia bárbara y humana
de burlas y de espinas.
Ahora oíd vosotros, todos:
y esto ni lo imagino ni lo pienso.
Esto lo he aprendido anoche
a los ochenta años de mi vida,
junto al ataúd abierto de mi amigo Rubén:
los ángeles duermen de perfil...
Y a los jorobados los entierran de perfil.
Además: ¿Quién no tiene una joroba
y una gran saco de lágrimas?

 León Felipe. 

dimarts, 27 de desembre del 2011

Invictus.


 

INVICTUS

Out of the night that covers me,
Black as the Pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul. -
In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed. -
Beyond this place of wrath and tears
Looms but the horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds, and shall find me, unafraid.
It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate;
I am the captain of my soul.

INVICTUS

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

William Ernest Henley.











dilluns, 26 de desembre del 2011

Ja mai més no podré dormir.


Avui el cel
és ja només
ofec, buidor,
ploguda nit
al mar, al camp,
dolenta mà.
Com que no puc
mai més dormir,
faig del meu llit
por de presó.
A poc a poc,
com un aflor
sense perfum,
sense color,
creix, de l'arrel
del pensament,
l'última mort.
Dalt, al teulat,
urpes de gat
esqueixen llargs
drapots del glaç
del sentiment.
N'estic content
i veig el fum
de l'extingit
ram del neguit
de llibertat.
Indiferent
al temps, el vent
de zenc, mesell,
em bat, penell,
rovell enllà
del brut llindar
d'un moll dolor.
Negat al plor,
al plany, al crit,
estès al llit,
malalt, romput,
venut, vençut,
perdut, obsés
de mi, diré
-asprosa fam
d'un àvid clam-
que no podré
mai més dormir.

Salvador Espriu i Castelló. Les cançons d'Ariadna. (1949)

dijous, 8 de desembre del 2011

Una prova



Les teues mans, llars. 
El puny, la camisa.
S’esmunyia el vespre.

Oracions inèdites,
clarobscurs;
cremelleres. Tu

Pell mullada, 
pigues fugiseres. 
Torxes verinoses,
la clau al teu pit.

Cops de puny, maragdes,
horitzons propers.
Els teus ulls,
llavaner encés.

Cames, natges;
figura de cendra.
Piruletes, dites.
Omplíem la nit.

Carros, pedres.
Dits surant;
apetit, peresa. 
Flames, foc.

Copes plenes, glòria; 
ulls de vidre,
televisions.

Somnis i rialles.
Esplais. Actuacions.
No em deixes partir, 
atura el teu plor. 

Carles.A. 2011

diumenge, 4 de desembre del 2011

Sé tú mi límite.



Tu cuerpo puede
llenar mi vida,
como puede tu risa
volar el muro opaco de la tristeza.
            
Una sola palabra tuya quiebra
la ciega soledad en mil pedazos.
            
Si tu acercas tu boca inagotable
hasta la mía, bebo
sin cesar la raíz de mi propia existencia.
            
Pero tú ignoras cuánto
la cercanía de tu cuerpo
me hace vivir o cuánto
su distancia me aleja de mí mismo
me reduce a la sombra.
            
Tú estás, ligera y encendida,
como una antorcha ardiente
en la mitad del mundo.
            
No te alejes jamás:
Los hondos movimientos
de tu naturaleza son
mi sola ley.
Retenme.
Sé tú mi límite.
Y yo la imagen
de mí feliz, que tú me has dado.

José Ángel Valente. 


dilluns, 28 de novembre del 2011

Jeroglífic.



Silba ahora que puedes;
 vendrán días en que no podrás silbar.
Yo me encargaré de que esos días lleguen.

 Luís Ocaña a Eddy Merckx.
París - Niza 1971

A I.S.M



La persiana tirada,
no era la teua companyonia.

La cridòria intercalada, 
les teues cames nues.

Tot el que viu.

Un oasi llunyà,
la silueta dels teus pits.
Una arracada penjava de les dents,
l'ajut inesperat, la corda mitjancera.

L'equilibri no és la meua prioritat,
pietosa dona.

Els meus dits et temptegen,
la teua oïda esmolada,
tobogans, faristols.

Les nits furioses, 
el nostre rostre petrificat.
Era allò l'eufòria ?
Un tatuatge auster, tots els teus tus.
Mercromina i conyac. Lletuga, una aixada.
El teu sexe xiula. Silencioses onades,
processons indolents.
El teu cabell m'arrapa els llavis.
T'he vist a l'aparador, aixeca els ulls, no t'atures.
No tanques la porta, mostra't.
Besos ferèstecs, una flama s'assabenta de qui som.
No faig tard, he arribat. No jutges la meua ira,
tens la pell tersa, els teus ulls em minen la veu.

Solitud i embriaguesa, cabòries. Tu.

La bala disparada, l'autumne dissecat.
Les paraules no creuades, dalles i turments.
Una rosa no birbada, la caixa extraviada.
Cada cop copsat, merles i aliacrans.

No saps el que viu.

T'estime, efímera.

Retalla tota la tela, no m'has deixa't parlar.
Les teues parpelles parlen. No ous el meu pit ?
Cada besada apagada, anagrama estèril.
M'has tret el taüt de la mànega.
Ser és qüestió de volença.
Cada vespre escadusser.

Tu, aquella.
La dona primerenca.

El jeroglífic.

Carles.A.2011

dimarts, 22 de novembre del 2011

Canción del pirata.



Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,                
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.

  La luna en el mar rïela,
en la lona gime el viento,               
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,          
y allá a su frente Stambul:

  «Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío
ni tormenta, ni bonanza                  
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

  Veinte presas
hemos hecho
a despecho                               
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.                              

  Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.
                                         
  Allá muevan feroz guerra               
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo tengo aquí por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.              

  Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de  esplendor,
que no sienta                            
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.

  Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,            
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

  A la voz de «¡barco viene!»
es de ver
cómo vira y se previene                  
a todo trapo a escapar;
que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.

  En las presas
yo divido
lo cogido                                
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.                               

  Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

  ¡Sentenciado estoy a muerte!           
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna entena,
quizá en su propio navío.                

  Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo                           
del esclavo,
como un bravo,
sacudí.

  Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,              
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

  Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor                   
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.

  Y del trueno
al son violento,                         
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado                                
por el mar.

  Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.» 
 
 
José de Espronceda. 
 

dissabte, 12 de novembre del 2011

Discoteca Guayaba.



Les baranes enceses, el vertigen.
El port de Càrcer era una travessia cap el cel.
Golafreria i incompostura. Una mà m'agafava les regnes.
Les cançons apreses. Les hores queien, vessant-se.
El ritme de les fades, semàfors i senyals. La nit.
Els dits teixits, els parabrises torts. Una canonada desencaixada.
Les ombres vacilants, Xàtiva i Alfarrasí. Ballàvem per por a morir.
Ritmes súbits, fum i discòrdia. La voràgine, el pacte.
Una nit, una altra; la matinada. Ocells turbulents, cotxes, ulleres.
Ho sentírem tot. Els cigars al nostre ajut, el sexe, la vida.
Els records fugisers, amics ... i amigues. El nostre criteri era l'embriaguesa.
És tant senzill estimar-te, ho recordes ? Croats del destí, aborígens.
Fòrem més que una colla. Ventalls i botelles, taurons, dofins, sénies.
Streptease, oàsis verges, barons aniquilats. La fúria quallada, queixals trepidants.
Una hora o un instant o una eternitat. Canals. Piteres i conys.
Déu salve a la dona.
La tornada exhausta, el son, el somni; la vigília.
Presoners de l'èxtasi de viure, tants sols un senyal,
una parada obligatòria.

Una cruïlla de destins.








Carles.A. 2011

La hoguera donde arde una



Fue el primero en acusarme de
Sin pruebas y quizá doliéndole, pero había los que
Ya se sabe en un pueblo perdido entre
El tiempo pesa inmóvil y sólo cada
Gentes que viven de telarañas, de lentas
Acaso tienen corazón pero cuando hablan es
¿De qué podía acusarme si solamente habíamos
Imposible que el mero despecho, después de aquella
(Tal vez la luna llena, la noche en que me llevó hasta
Morder en el amor no es tan extraño cuando se ha
Yo había gemido, sí, y en algún momento pude
Después no hablamos de eso, él parecía orgulloso de
Siempre parecen orgullosos si gemimos, pero entonces
¿Qué memoria diferente tendrá el odio que sigue al
Porque en esas noches nos queríamos más que si
Bajo la luna en las arenas enredados y oliendo a
(Lo habré mordido, sí, morder en el amor no es tan
Nunca me dijo nada, sólo atento a
Me perfumaba los senos con las hierbas que mi madre
y él, la alegría del tabaco en la barba, y tanta
Nunca llovió cuando bajábamos al río, pero a veces
Un pañuelo blanco y negro, me lo pasaba despacio mientras
Nos llamábamos con nombres de animales dulces, de árboles que echan
No había fin para ese interminable comienzo de cada
(Lo habré mordido mientras él clavado en mí me
Siempre en algún momento se mezclaban nuestras voces si
Podría haber durado como el cielo verde y duro encima de mis
¿Por qué, si abrazados sosteníamos el mundo contra
Hasta una noche, la recuerdo como un clavo en la boca, en que sentí
Oh la luna en su cara, esa muerta caricia sobre una piel que antes
¿Por qué se tambaleaba, por qué su cuerpo se vencía como si
-¿Estás enfermo? Tiéndete al abrigo, deja que te
Lo sentía temblar como de miedo o de bruma cuando me miró
Mis manos lo tejían otra vez buscando ese latido, ese tambor caliente y
Hasta el alba fui sombra fiel, y esperé que de nuevo
Pero vino otra luna y nos tocamos y comprendí que ya
Y él temblaba de cólera y me arrancó la blusa como
Lo ayudé, fui su perra, lamí el látigo esperando
Mentí el grito y el llanto como si de verdad su carne me
(No lo mordí ya más pero gemía y suplicaba para darle la
Pudo creer todavía, se alzó con la sonrisa del comienzo, cuando
Pero en la despedida tropezó y lo vi volverse, todo mueca y
Sola en mi casa esperé abrazada a mis rodillas hasta
El primero en acusarme fue
(Lo habré mordido, morder en el amor no es
Ahora ya sé que cuando llegue la mañana en que me
Le faltará valor para acercar la antorcha a los
Lo hará otro por él mientras desde su casa
La ventana entornada que da sobre la plaza donde
Miraré hasta el final esa ventana mientras
Lo morderé hasta el fin, morder en el amor no es tan.

Julio Cortázar. La vuelta al día en ochenta mundos.

divendres, 11 de novembre del 2011

Cullera.



Els bolquers a la taula. Presagis intrèpids. Silenci.
La platja sola, la teua pell o la seua. Insolències.
Un mirall i una pinta. Refrigeris.
La tardor no existeix. La fira nocturna, Cullera, Barcelona. Serps.
Una abraçada rompuda. El trist comiat. Tellines, escopinyes.
El sol entrava a casa, hereva d'un bast imperi, midons cobdiciosa.
Un petit apartament, la mar propera, fogueres, processons.
El foc rebifava. Contrades llunyanes, bells estels.
La Marina queda lluny, Dénia es percep, una vela, tripulants.
Migdiades escualides, palla, botons, la cremellera baixada. L'insomni.
Albalat, pedania de la mar, orxata i cordades. Algú sagnava.
Bastides grogues, una balança, un perfum. L'embriaguesa, el gust, l'aigua.


 Carles.A. 2011.

divendres, 4 de novembre del 2011

L'aniversari.


Com fou el dia del teu casament ?
Quina gran avinentesa !
Vestida de negre, agafada d'aquell gran braç.
La família més tremenda de tot el poble, ni més ni menys.
Aquell ball que no existí.
Coneixeres Alberto Moya García, aquell home tan tosc.
La taula parada, els comensals, el rector.
Una nit inoblidable, la felicitat austera. La guerra.
S'emportaren el teu germà a la carretera. No tornà.
Les albes líquides, la mort i el dolor.
Anades i vingudes a una trista València,
les nits sola, el jornal.

Avui és el teu aniversari,
escriuré un paperet amb el teu nom.

Ens recordarem.


T'estime uela Encarna

Carles.A.2011

dimarts, 1 de novembre del 2011

Hallazgo.



Desnuda y adherida a tu desnudez.
Mis pechos como hielos recién cortados,
en el agua plana de tu pecho.
Mis hombros abiertos bajo tus hombros.
Y tú, flotante en mi desnudez.

Alzaré los brazos y sostendré tu aire.

Podrás desceñir mi sueño
porque el cielo descansará en mi frente.
Afluentes de tus ríos serán mis ríos.
Navegaremos juntos, tú serás mi vela,
y yo te llevaré por mares escondidos.

¡Qué suprema efusión de geografías!

Tus manos sobre mis manos.
Tus ojos, aves de mi árbol,
en la yerba de mi cabeza.

Carmen Conde.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Un presagi.



Un somni és un presagi massa fosc per esbrinar-lo.

Les teues cames nues, les teues parpelles serenes, 
l'anhel ombrívol, les teues galtes colrades.
T'espanta el pes de la meua ànima ?
El teu coll vertical, les instantànees fugiseres, era un nado tímid.

Les persones caminen cegues, èbries de nèctar tardoral,
l'escuma és el pòsit de la seua esperança, les teues arracades a taula,
la silueta del teus llavis. 
El llenguatge és el patrimoni més ferm,
les teues paraules, aquell jeroglígic llunyà.
El teu pols, els sudaris polsosos.

L'evidència esglaia les persones indecises;
els diners, metzina perillosa.
El teu muscle nu, les algues arremolinades, els bebedors revosants.
Una agulla cremada em dirà que existeixes, raja l'aixeta. 
Estovalles i devantals.
El sol s'ha post, els ocells envolten la ira,
les teues passes líquides,
la jaqueta estesa, les hores.

He trobat un pinzell sens estrenar, 
les teules mediten, el teu esquelet,
la correspondència arriba d'hora, un llamp enlluerna el cel.
L'horitzo sembla una bola de foc, les figues a taula,
el pastell del W.C; és l'hora, vistet't!

Una celebració familiar, els ciris, el pas del temps.
Les estacions buides, les visions.
Els carrers són massa curts,
estic a l'aguait, t'aguarde.
Hem de sortir aviat, les canonades sumen, 
l'hora desitjada, el foc de lluny, les pomes daurades.
La mort i el dolor, la ingravidesa, la corretja despassada.
 
Tot allò que ens prometèrem, les safes blaves, 
la companyonia, els records lligats.
La veritat dels taulells, les ones.

La cabotada ha sigut massa llarga, un presagi llunya, la certesa. 

El teu nom.


Carles.A. 2011

diumenge, 23 d’octubre del 2011

El comiat.



Les rejoles nues, el paviment, el terrat.
Solia venir un obrer
( no ens cobrava massa )
Xorrava la suor, les manilles, la compostura.
El galliner ja no hi és, les anous estovades.
El campanar assolellat, el vell rellotge.
Estengueres la mà,
un comiat inesperat,
la persiana tirada, la becada;
tonyina, tomaca i un pot d'olives.
La xaranga dels obrers, una mica d'oli ?
Les mans clevillades, l'esclavitut.
La balança sospesa el transit,
el comiat que no existí,
conserves les teues sabatilles ?
S'ha partit el bastiment,
el sol rogenc, el sud.

Bon voyage !

Carles.A.2011

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Cántico del destino.


 ¿Esto es mirar o morir ?
                                                                                                  Calderón
I

Mira el paso escondido de la luz, el sigilo del campo,
la vigilia del agua que el silencio hermosea,
la maravilla cándida del cielo entre los pinos,
el reposo admirable, la tranquila alabanza que es aroma en
las cosas.
Mira el polvo y verás que es la niebla el camino.

Voy a ser el apostol de tu melancolía,
de tu sueño de claustro con ventanas muriendo,
de tu llanto que sabe de la muerte más honda,
de tu fe sin contorno, de tu angustia que tiene los párpados
de niño
y ese color de sueño que enciende la tristeza.

Mira que no eres tiempo.
Ante ti canta el mundo,
su presencia más clara te será concecida si esperas con los
ojos.
Mira bien.
La esperanza es el modo de tener el milagro.
Voy a hablarte de ti porque Dios me lo ordena,
de tu llanto que mira la suavidad
                                                y el cielo.
Mira profundamente para que la sonrisa se resuelva en
paciencia;
los colores, las cosas son amores vencidos.
Mira bien.
El destino es llevar la mirada en los ojos.

Luís Rosales



divendres, 21 d’octubre del 2011



Volia jugar amb les nines, semblaveu feliços.
Les meues mans menudes, la carretera.

Un calfred a l'esquena, les tenalles penjades,
un vell foguer.

Quin canari més animós, a més és bonic.

Indurain apretava les dents, els ports francesos,
els taulells a l'aguait.

Un pessic de sal, com menejaves les mans,
les roses,
( a Sueca en diuen cotufles)
la petjada de l'estiu, el corral sinuós,
les plantes jovials, jo les arruixaré !

Els límits del paradís, la terra erma,
els teus ulls buits.

Les xiquetes són tontes,
jo no sóc com elles.

Carles.A. 2011.

dilluns, 17 d’octubre del 2011



L'oasi perenne,
les canyes corcades.

El mos de l'escurçó;
la nit, de vegades.

Fòrem arrancats de la terra,
el full ardent,
la vaguetat.

No s'hi val mirar enrere,
la lluna, magnètica.

Els calfreds.

La lenta travessia,
els reflexes.

Tens la mà plena de sorra,
plena d'ira.

Plena.

Carles.A. 2011


<< En mi alma ardía una especie de fuego, en el que yo creía, y lo que luego habría de salir de eso, no me preocupaba mucho... >>

Fiódor M. Dostoievski

diumenge, 9 d’octubre del 2011

El olor del café.



Octubre. Otoño las hojas se vuelven rojas,
el color del otoño se acentúa en ellas.
En la mesa del balcón viendo el nuevo octubre y
saboreando el humeante café , oloroso café, el café.
La conversación alrededor del café fluye intima.
El amor de Octubre huele y sabe a café, dulce y tranquilo.
La luz roja de las hojas, se refleja en la taza de café.
¡Ah! El café.
¿Tú también tomas café? Se refleja también en tu otoño,
el olor de mi café.
Aire, agua y sol y café.
El café que da vida al espíritu.
El olor del café hace recordar el pasado.
El amor perdido, el dolor que se siente al perderlo.
Olor a café, olor a calor a ternura a vida.
En la mesa del café renace la inquietud.
Emerge del alma el deseo de vivir.
El café calienta el corazón.
 
Carmen Feito Maeso.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Drácula.



Bajó todavía más su cabeza, hasta que sus labios descendieron por debajo de mi boca y de mi barbilla, pareciendo que iban a abalanzarse sobre mi garganta. Entonces se detuvo y pude oir la impaciente agitación de su lengua al lamerse los dientes y labios, notando sobre mi cuello su aliento cálido. Sentí un estremecimiento en la piel, como si una mano se acercara poco a poco para hacerme cosquillas. Pude notar en la piel hipersensible de mi cuello la suave y trémula caricia de unos labios y el duro contacto de los dientes afilados. Al prolongrase esta sensación, cerré los ojos en una especie de éxtasis lánguido y espere... esperé con el corazón palpitante.

Drácula. Bram Stoker.  

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Fragment del conte Una puerta se abre.

- ¿ Por qué disimulas tu generosidad y tu amor ? preguntó Carmen, ya segura-. Escribí esa horrible carta en un arranque, en un mal momento. No sé cómo decírtelo: creí que me asfixiaba, que no aguantaba más. Pensé, ¡ Qué horror !, en el suicidio, ¡ perdóname ! y entonces vi el aviso del doctor Scotto, vine a visitarlo y me convencí de que me durmiera, y te deje esa carta hotrrible, y la leíste, no me guardaste rencor, me perdonates, quisiste dormir mientras yo dormía, pensemos que hemos dormido juntos, mi amor, y ahora, de veras y para siempre,cuentas conmigo.

Adolfo Bioy Casares. Historias de amor. 1972. Conte " Una puerta se abre".

divendres, 30 de setembre del 2011



Només volia olorar-te els llavis,
( una pretensió innata, un accèsit).

Els meus ulls no abastaven a veure't,
la rosada blanca, un terroç de sucre.

L'amanida estava marcida,
les meues mans pelades.
L'estable reposava silenci,
( el tempo cadenciós, les paraules penjades).

El teu peçó esquerre, totes les alenades.

Demà tornaré a València.

Benvinguda a l'oblit.

Carles.A. 2011

dilluns, 26 de setembre del 2011

Es una tarde cenicienta y mustia...



Es una tarde cenicienta y mustia,
destartalada, como el alma mía;
y es esta vieja angustia
que habita mi usual hipocondría.
La causa de esta angustia no consigo
ni vagamente comprender siquiera;
pero recuerdo y, recordando, digo:
-Sí, yo era niño, y tú, mi compañera.
*
Y no es verdad, dolor, yo te conozco,
tú eres nostalgia de la vida buena
y soledad de corazón sombrío,
de barco sin naufragio y sin estrella.
Como perro olvidado que no tiene
huella ni olfato y yerra
por los caminos, sin camino, como
el niño que en la noche de una fiesta
se pierde entre el gentío
y el aire polvoriento y las candelas
chispeantes, atónito, y asombra
su corazón de música y de pena,
así voy yo, borracho melancólico,
guitarrista lunático, poeta,
y pobre hombre en sueños,
siempre buscando a Dios entre la niebla.

Antonio Machado.

divendres, 16 de setembre del 2011

Ací




Aci estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per devant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,
barallant l'espigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. 1971

diumenge, 11 de setembre del 2011

El pene del papa.

Cuelga en lo profundo bajo su ropón,
un discreto badajo en el centro de una campana.
Se mueve cuando él se mueve, un pez fantasma en un halo
de plateadas algas, el vello
columpiándose en la oscuridad y el calor —y en la noche
mientras sus ojos duermen, se eleva
en alabanza a Dios.


Sharon Olds

divendres, 9 de setembre del 2011



Eres la que me mira ?
Todo eso fue un prado,
tu nombre es un acertijo.

Los pájaros lo sospechan.

Mi verbo es un precipicio, mi soledad.
Fui yo quien te amé ? Gime
La tierra es mi silencio.

Un canapé,  la ventana habla.

Tus axilas son mías,
vi tu rostro en la nieve, cuarzo.
No levites, te asiré los labios.

Vámonos, ese es tu auto,

-el tumulto-.
Tu cabello es una playa, las olas

-marejada-



Te quiero.

Carles.A. 2011.

Nanina



Un dia
floria
la rosa
millor,
fent mossa'
n ma vida
ferida
d'amor.

Va tindre
de vindre
creada
dins meu
i, alada,
ser lliure
pel viure
ja teu.

Les fulles
més rulles
es feren
de mel,
puix eren
el signe
benigne
del cel.

I juntes,
conjuntes,
formaren
ton cos,
i amaren
la norma
que és forma
de l'os.

*******

I a l'hora
tot plora,
tot canta,
tot riu,
fent santa
la pura
clausura
del niu;

que és bresca
que, fresca,
s'ajorna
pel sol
i torna
més bruna
la lluna
que et vol.

La merla
emperla
poemes
puerils
en temes
concisos,
feliços,
subtils.

I el pare,
la mare
i el tracte
dels dos
som l'acte
tendríssim,
dolcíssim,
gojós.

*******

Els àngels
i arcàngels
t'estenen
la nit
i estrenen
el vindre't
a tindre't
dormit.

Com calles!,
parpalles
gruixudes
de sòn,
vençudes,
fan l'ala
de l'"hala
nonon";

preàmbul
noctàmbul
que afina,
i et fa:
"Nanina
nanana
nanana
nanà".

Xavier Casp.

divendres, 26 d’agost del 2011




Les cadires ja estaven al carrer,
els paperets penjaven mentre queia la nit.

No ho recordaré com una frustració.
Ni com un conveni,
tampoc com un tall al front.

La Ribera s'abillava, altiva.
Les nits frondoses, la terra ardent.

No ho recordaré com una ofensa,
ni com un pit cancerigen.

Era la meua pàtria, era la meua sang,
la gent no ho comprenia

La meua identitat, la meua contrada.

La gent no ho comprenia
( les postises, la cassalla)

La meua cara fosa,
Una petita nafra.

Carles.A.2011.



dilluns, 22 d’agost del 2011

Primer dia de danses.



La nit anava apropant-se,
les costeres de Benicull,
l'adrenalina cremada.

Una comitiva extensa,
la festa esclata amb un coet.

Les cadires mudes,
els carrers ben plens.

Una trista morada,
les calces a remulla,
onades de calfreds.

On és tothom ?

On sóc ?

Les pedres arrenglerades,
la frontera, la paret.

Carles.A.2011

diumenge, 14 d’agost del 2011

Als meus companys de promoció

Il.lustració de lo somni de Joan Joan


Les àules desertes,
el vent empenyia, terc.

Aquells segons on convisquèrem,
abrics enlaire.
Els rellotges.

Tot allò no dit, l'espera blanca,
els lapses de temps.

Tots els batecs a l'uníson,
la nostra pretensió, els nostres diners.

Compraré una casa cantonera
( els professors viuen molt bé)

Tota la tinta vessada.

Lliçons i algun afer.

Carles.A.2011
Tenia molta febre,
el metge no arribava.
Estàveu tots al meu dormitori,
 una cerimònia de defuncíó.
Era menut, pregava
 amb totes les meues forces.
M'entrareu un got de llet calenta,
 algunes galetes.
Aquell hivern
 la mort vingué a visitar-me.
Els llavis unflats,
 la cara enverdida.
 No tot  degué ser silenci,
un fosc presagi,
 la tensió trepidant.
Em vaig posar de costat
 per que no m'abastaren
 els vostres ulls.
La tensió es mastegava,
 ploraven les parets.
Ni una pedra, ni un bagul,
 ni una espasa.
 Ningú a qui adreçar-me,
ningú que m'eixugara les llàgrimes.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

dissabte, 13 d’agost del 2011



Els albellons regolfaven aigua.
Duies el parabrises trencat.
Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.
La pedra queia amb violència,
el vent xiulava indecís.
La porta estava junta,
ens era difícil entrar.
Dúiem les mans plenes de pecats;
la luxúria i la ira destacaven.
 Les mans plenes de fang, 
quina gran dissort !
No èrem nosaltres els que reflectia l'espill.
L'hivern arribava a la seua fi,
el sol entrava amb timidesa.

Posàrem unes flors a l'estació d'Algemesí,
mai més tornaríem a veure't.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

divendres, 12 d’agost del 2011

Un brindis per la dona.


No volia dir-t'ho,
ho sabíem tots menys nosaltres.

No te'n vages,
sempre t'estimaré.

Vaig colgar els meus ulls al terra,
ningú em miraria.

Els teus ulls íbers,
la teva lleugeresa.

Em vares imantar,
les teues passes decidides.

La teua identitat.

No li ho digues a ningú...
la terra ens pertany.

La teua galta colrada,
la companyonia oscil.lant.


Un brindis per la dona.

Carles.A.2011

Al·legoria de l'escorpí.



<< A ti, Escorpio, te doy una tarea difícil. Poseerás la habilidad de conocer la mente humana, pero no te permitiré que hables de todo lo que sepas. Con frecuencia te sentirás triste por lo que verás y en tu dolor te alejarás de MI, y te olvidarás de que no soy Yo, sino la perversión de lo que es MI idea lo que te produce este dolor. Verás en el hombre tantas cosas que acabarás por paracerte un animal, y lucharás de tal forma con los instintos animales que hay en ti mismo que te desviarás del camino, pero cuando finalmente vuelvas a MI, Escorpio, tengo para ti el don supremo del PROPÓSITO. >>

Y Escorpio también se retiró. 

dimecres, 10 d’agost del 2011

Proverbios y cantares.





Anoche soñé que oía a Dios
gritándome: ¡Alerta!
Luego era Dios quien dormía
y yo gritaba: ¡Despierta!
 
De lo que llaman los hombre
virtud, justicia y bondad,
una mitad es envidia,
y la otra no es caridad.
 
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.
 
¿Para qué llamar caminos
a los surcos del azar?
Todo el que camina anda,
como Jesús, sobre el mar.
 
No extrañéis, dulces amigos,
que esté mi frente arrugada;
yo vivo en paz con los hombres
y en guerra con mis entrañas.
 
Todo hombre tiene dos
batallas en que pelear:
en sueños lucha con Dios;
y despierto con el mar.
 
Ayer soñé que veía a Dios
y con Dios hablaba;
y soñé que Dios me oía...
Después soñé que soñaba.
 
El Dios que todos llevamos,
el Dios que todos hacemos,
el Dios que todos buscamos
y que nunca encontraremos.
 
Bueno es saber que los vasos
sirven para beber;
lo malo es que no sabemos
para qué sirve la sed.
 
¿Dices que nada se crea?
Alfarero, a tus cacharros.
Haz tu copa y no te importe
si no puedes hacer barro.
 
¿Cuál es la verdad? ¿El río
que fluye y pasa, donde
el barco y el barquero
son también ondas del agua?
¿O este soñar del marino
siempre con ribera y ancla?
 
La primavera ha venido y
nadie sabe cómo ha sido.
 
El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve.
 
Los ojos por que suspiras,
los ojos en que te ves,
los ojos en que te miras,
son ojos porque te ven.
 
¿Dijiste media verdad?
Dirán que mientes dos veces
si dices la otra mitad.
 
Creí el amor apagado
y revolvía la ceniza,
pero me quemé la mano.
 
En el mar de la mujer
pocos naufragan de noche;
muchos, al amanecer.
 
Fe empirista. Ni somos ni seremos.
Todo nuestro vivir es emprestado.
Nada trajimos; nada llevaremos.
 
Donde acaba el pobre río,
la inmensa mar nos espera.
 
Hoy es siempre todavía.


Antonio Machado.





dimecres, 3 d’agost del 2011

Visió de León Felipe per Rafel Alberti.

<< León Felipe, el más viejo, pero sin edad, la voz embrabecida del viento, el más exaltado, el más quijotesco, cervantino de todos, que sintió su largo destierro de España como un infinito cautiverio en Argel, blasfemando y gritando, arremetiendo en sus poemas contra los molinos, alzándose siempre heroicamente, sin perder el impulso de la sangre >>

Rafael Alberti.

diumenge, 31 de juliol del 2011



La lluvia
como una lengua de prensiles musgos
parece recorrerme, buscarme la cerviz, bajar,
lamer el eje vertical,
contar el número de vértebras que me separan
de tu cuerpo ausente.

Busco ahora despacio con mi lengua
la demorada huella de tu lengua
hundida en mis salivas.

Bebo, te bebo
en las mansiones líquidas
del paladar
y en la humedad radiante de tus ingles,
mientras tu propia lengua me recorre
y baja,
retráctil y prensil, como la lengua
oscura de la lluvia.

La raíz del temblor llena tu boca,
tiembla, se vierte en ti
y canta germinal en tu garganta. 

José Ángel Valente.

dijous, 28 de juliol del 2011


Tenia les celles poblades,
quequejava, una cama més llarga que l'altra.

Però era un dels nostres.

Les hores viscudes, la companyia.
Els segons asseguts, els silenci.
Moriria per ell, la seua tossudesa.
No ens advertiren de la seua malatia.
( Una gran creu, una sucessió d'incordis)
Tot fou massa ràpid,
la metzina punxant, la febra.

Era un dels nostres,
compartíem les aurores, els secrets.

Carles.A. 2011.

oxidadas albas líquidas povoações
onde abandonámos os corpos a sonhar

voragem do mar ruínas de sal lodo basaltos
eis a devassada nudez da terra
argilas quartzos granitos calcários
esculpidos pelo contínuo vento

ali está a vereda de giesteiras floridas
onde o sol fabrica o doloroso mel
e o corpo escondido expele imagens de água
enquanto a morte tudo corrói vagarosamente
depois continuámos pela orla branca do papel
regressámos felizes à falsidade das palavras
mas já não conseguimos ser os mesmos
que ali tinham vivido e amado



oxidadas albas líquidas poblaciones
donde abandonamos los cuerpos soñados

vorágine del mar ruinas de sal lodos basaltos
he aquí la corrupta desnudez de la tierra
arcillas cuarzos granitos calcáreos
esculpidos por el continuo viento

allí está la vereda de retamas florecidas
donde el sol fabrica la dolorosa miel
y el cuerpo tendido expele imágenes de agua
mientras la muerte todo lo corroe lentamente

después seguimos por la orla blanca del papel
regresamos felices a la falsedad de las palabras
pero ya no logramos ser los mismos
que allí habían vivido y amado.



Al Berto. Uma existência de papel (1984-1985).



 






divendres, 22 de juliol del 2011

El meu avi.

El meu avi es va morir en les mans plenes de neu i un gotet de vi al costat. Era amic de tot el veïnat, em convidava a papes i cacaus. Un dia em vaig despertar amb ell al costat. Duia el front suat i no havia dormit massa bé. Ell era el meu millor amic, quan jo plorava em mocava, em contava acodits i jugàvem plegats. Un dia es va morir, de sobte, sens acomiadar-se. Em vaig quedar plorant, amb una anou a la mà. Em deia que no tinguera por i que fora valent. Ell era la persona més especial que he conegut. Un dia es va morir de sobte i no em vaig poder acomiadar. El meu avi mai es morirà perquè som molts amics. Jo el cuidaré i li donaré el berenar. El meu avi mai es morirà.

Carles.A 2011.

dijous, 21 de juliol del 2011

Baixàvem les escales amb prudència,
per por que algú s'enrecordara de nosaltres.
Anàvem agafats de la mà.
Vares caure un bac,
et vaig alçar com vaig poder.
Les nostres venes sumaven complicitat,
una relació cordial, un jupetí a mida.
Volia acaronar-te els pits tèndrament.
Una obsessió malaltiça, una objecció d'enyor.
Els dies no podien digerir el nostre amor.
Una relació cordial, una situació ingrata.
Rentaves la roba, l'estenies;t'observava quiet.
Els fils d'estendre eren trampolins amables,
de la tendresa al coit, de l'embriguesa a l'usdefruit.
Tastàrem una mica de codonyat,
ens fonguérem en la nit.
Les teues dents sobre els meus llavis,
el teu cabell, l'aurora freda.
Ho recorde amb una gran tendresa
quan evoque els dies feliços.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012