VI

Es canta allò que es perd. ¿Com no plànyer la pèrdua
d'un bé rar, valuós, que pot no tornar mai?
¿Qui sap si tu no fores la passió darrera
de la meua millor joventut, dels anys clars?
¿Qui podrà mai saber quan s'acaba l'amor?
¿Són la mateixa cosa capacitat de voler,
capacitat de viure? ¿És la mort no estimar?
La vida, breu i fràgil, que cada jorn s'acaba,
ens deixa un gust d'enyor en veure com, passar, prestos,
amors, pluges, dolceses, les persones i els dies
que tant hem estimat, un present que és no-res,
matèria de memòria, d'oblit, d'indiferència,
cau del futur incert que l'ha de destruir.

Gaspar Jaén Fragments Poesia3i4 1991