Enuig

La pols t’ompli la boca
com un canó ebri,
com la mà del desig
i encontorns de teranyines,
com una ditada
en la darrera paraula,
com els peons de l’oblit
i una daga que s’entesta,
com una voravia
negada en tu.
Com el fred sec
i una caixa de navalles.
Com els gronxadors molls
i foc a la mirada.
Com un taulell badat
que et mira des de dalt.
Com les nous roges
i creus de verdolaga.
Com una successió
de ciris de mentida.
Com la teua veu
cremada en l’escarni.
Com una burilla
que xafes i et xafa.
Com els colls entercs
que criden llibertat.
Com el cos del vent
que creu en l’arribada,
com una cremallera
pujada molt amunt.
Com unes pessigolles
de neu als talons.
Com les bledes blaves
i nàvel empeltada.
Com un sotrac de mi
clavat al teu costat,
com la mort que lluu
a les teues tavelles.

Carles Alòs