Nervi

He vist el got penjat d’una boca, d’una feredat antiga que no s’escama. Navalla en mà t’albire, com una pols sobre les corpes, com un desig arcà. No queda lloc on no estigues, com la suavesa de la veu, com un melic nocturn.

He esmicolat el pom de la porta per veure com lliges, com creixes entre llibres d’una altura postrema. El cos ha callat, com es calla allò efímer que dura jorns de palla; més enllà no hi ha res, dofins de vent, el record d’una besada de solls, d’amulets colgats pell enllà. La neu es fon als teus ulls, hi ha hores de neula i nísprols, autumnes reblerts de tu.

Aldebarà plora a un racó repelonat, els mistos cerquen la tendrura d’una ombra emmordassada, no queda raó a la pota de l’atzur; he escorregut la vida a la sola d’una sabata. No queda gens de por a la vora de la mar que creix en mi com una cambra, latitud incerta, fuita.

He recordat els noms ulteriors, no xuma sang d’un cor rabiós, d’una rauxa de pèsols, ací no hi ha tren que valga. Als teus encortorns, al relat que s’esmuny.

Carles Alòs