No hi havia ningú al darrer vagó. Els seients foradats, l’Avinguda
dels Germans Maristes. Més enllà surava una polseta. Corbera, Llaurí, la
Muntanyeta d’Alzira, els empelts. Havia arribat la nit (amb tot el que això
implica)
L’estable mut, la grava de Picassent, les
polaïnes. Un atzur corprés, una mera correspondència. El campanar marcava les
deu; una hora qualsevol, una realitat bagassa. Aviat aniríem a collir les nous,
la Muixeranga ja havia passat.
La teulada xopa, la vida fluïa. El margalló i la
canyamel, la volta a peu a Tous. Un jorn de brossa, una caixa de serps. La
carretera a l’Alcúdia, el camí dels rucs. Una i altra vegada, la vaguetat, la
impostura.
Sóc a casa, com foren a casa els meus avis. La
sang heretada, les vaques, el gronxador, l’escaló. Un formiger de vides, una
causa d’ordi. Una llar comuna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.