No resta ningú a la darrera parada, han arrancat
els poms d’una dansa antiga. No hi ha ningú al llavaner, no raja aigua per
l’esquena. Les nous estovades, una frugalitat, un vaivé indecorós.
El silenci ho ha envaït tot, més enllà de tu. La
calma espurnejant, un redós de cadires, la voravia enterca. El pa moll, les
lletines. El començ del nou curs, la descurança, la prosòdia dels ànecs. Un
aljub, un misto arropit, la darrera abraçada, la paüra.
Els indrets ombrívols, un got de cassalla, les
formes. Un cos al teu cos, la migdiada plegats, la vera ciència, la tardor. Com
un cossi de vent, com una nevada perpètua retorne a tu.
No hi ha ningú a la darrera parada. Els vianants,
l’insomni brut.
La darrera parada… i una elegia.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.