Papers del 2001. I

Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto (lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Dámaso Alonso

He deixat els papers a la vora esquerra de la taula, no queda res a dintre meu. Ho he recordat tot, com una veritat esmunyedissa, fredament, fil per agulla. No som nosaltres qui mira l’espill, les feres humides, la pietat amarga.

Tal vegada siga una persona trista, però pots ben creure que sóc una persona sencera. No queda ningú al darrer vagó, molt més enllà d’on ens vàrem conéixer, han netejat les escombraries. Aviat compliré trenta anys (si no em mata abans la melangia) t’he recordat lentament, a la darrera abraçada d’un niu d’escurçons, a l’escalfor d’uns llavis ordinaris que ja mai oblidaràs. Qui m’ho anava a dir! Que la vida era aquesta fotesa.

La mar queda lluny, tal vegada massa. Orió està cansat i ja no té ni fam. He resolt que la vida no és justa i ja no em queda ni sabó. Tinc un forat a la sabatilla dreta, la samarreta de Turquia no arriba a guarir-me. He perdut un botó d’una perla que s’esmuny.

No plores, Orió no jutja les persones mortes. La vida no té remei, una malaltia escardalenca, res més. No tanques la porta i no recordes res.

Carles Alòs

Minuts 1:35 - 1:45