Intelijencia,
dame el nombre exacto de las cosas!
Juan Ramon Jiménez
No queda ningú a l’estable,
estan tots eixugant-se d’un plugim de beceroles. Cataracta intacta, plenitud
del temps. He oït el cant dels estornells, beuratge fred, dinar de sang.
No queda ningú a la
darrera paraula, on he volgut dormir. Més enllà, molt més enllà de les celles
corcades. Una turba, un escamot de mots ve a mi. Un niu reblert de serps,
contrada vera, tumult de veus. He escorregut la vida, repelonant-la. No resta
ningú a la cambra principal.
No resta ningú al
darrer cos, als meandres de la teua sina; illot remot, desimboltura. Una pau
ordinària, un got a vessar. Recórrec el teu dit, com un gesmil de neula,
pallorfa freda, bergantí.
La clau no encaixa,
aviat arribarà la nit com una eruga esmicolada, sentenciosa. La veu del temps
em recorre la pell, més enllà de mi. La tasca fixa, un coratge enterc. Solitud
de neu, hivern de fang.
He resolt escometre
l’avinentesa, sotrac del cor, que resta viu. Enllà viu la llum d’una drecera
nova, enllà, enllà del toc, d’un fust de vent.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.