Comiat

A Teresa Esteve

y paso largas horas oyendo gemir al huracán

Dámaso Alonso

No ho volia veure,
tan sols una ventada
òrfena de desig.
He arribat fins ací
per abatre la por,
trepitjar el mur
d’una fosca tarda.
No queda ningú
a la cambra principal,
on restes tu
més enllà de tot.
El cos emmalalteix
com un furgó en desús;
petita desraó
d’un dia que es desfà.
He abatut la cotna
que sura més enllà
dels cossos de vimen.
Ja no hi ha ningú
al darrer moviment,
a la darrera escalfor
d’un plat de creïlles.
Era açò el dolor,
el plugim soterrat
de coves miscel·lanis.
La parada no es mou
al niu de la sang,
al plany esgarrat
de corpes de ceba.

És això el dol,
el dolor despavilat
d’una nou coent.
Com un ruixat efímer
enllà de la finestra,
com un darrer comiat
enllà de cada cor.

Carles Alòs