Era l’ocasió perfecta, la migdiada diluïda als teus ulls, el sabó d’afaitar,
l’aixovar. Em preguntaves qui eren ells, aquells jovençans del pis de dalt.
La maleta oberta, un polsim suau. Les parets arropides en la nostra estima.
Un cove de guanys, una melodia ociosa. Ni tu ni jo ho sabíem, havíem tingut
molta llana; no ho podíem negar. La clau inserida al pany, una intersecció
furtiva, gairebé una sort.
Els nens, els bolquers; una forquilla. Un altre cop setembre, un altre cop
l’embranzida dels dies. Els mocadors, un pitet; la vida surava entre nosaltres,
nòmades de somnis, un atzur vermell, una ociositat immune.
El teu cos, el teu cabell volander. La sabonera,
els pitxers. I una gosadia, que ja no té remei.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.