Una bogeria divina, tot esperant la pluja, s'esdevé al meu pis.
Amunt i avall, entre somnis delirants i mots sense espera,
camine sola i atavellada com els llençols de cotó
temptant el tacte anònim d'aquesta tarda.
Com un mestre de cases
dissenyava adés el teu cos magnètic, pou de sal l'intuïa.
M'agradava tanta fermesa i, sense cuirassa, t'he pres.
Sóc el genet soliu dels teus marges sobrevivents,
nàufrag d'una mar de paraules, m'hi arrecere sense mires
i colgue els peus en la teua silent benvinguda.
Begonya Mezquita. Signes de terra (2000)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.