He pres les dreceres més curtes per cordar la teua melangia. Hi ha obstacles durs, llengües de tungstè. Medea sempre ho sapigué tot. Aquell cafè tant amarg, aquell garatge ferotge.
Res no
importa, mantenírem la distancia limítrof. Les basses que reposaven, l’Ara Pacis.
Hem omplit els búcars, dibuixat l’estratègia. No plores les hores perdudes, el
gra ha teixit el teu cabell; les formes pròpies, la bugada inert.
Els dies
suren vaporosos, les llentilles són a taula. Hem pres el camí escaient. El de
les hores tendres, el de les rodes dòcils.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.