Mascarada

Escriure per no matar

Emil Cioran 

No era un fosc presagi,
ni tan sols una sabata.
Començares mal,
escopint cada vers,
negant l’evidència.

Jo a tu et conec,
bola que perjura.
Si tot fos tan difícil,
cada nafra apuntalada,
a qui ens adreçaríem?
Ho he oït tot,
cada vena empeltada,
la teua trista ombra.
Tu no ets ningú,
feble mascarada,
taulell ja badat.

Per on corre l’estima,
allò que tu no tens?
És l’hora escaient
d’abraçar la distància.
Ja no queda res
per socórrer l’absència.
No tragues saliva,
que no t’entre por.
Com era aquell somrís
de les hores de cobalt?
Una brancada ferma,
un colp definitori.

Tu no saps que viu
als afores del temor.
Una subtil enveja,
un conhort covard.
Has fet la maleta
a l’ofrena primmirada?

No queda temps
a la vora del perdó.
Bola que redola,
plany de bunguenvíl·lees.
Tot era açò,
l’escrit innecessari,
la bala que rellisca.
Prent-ho seriosament
i cabdella la llana,
com un certer comiat
tal volta innecessari.

Carles.A. 2012