Porpra ja no m’estima. Hem creuat els mots escudellats, hem dit tot el que havíem de dir. Les dents a taula; els ensurts, el julivert. Aquella ditada que vares fer. El sucre, els tovallons, els quefers.
Pense la teua mà, la teua gola abrupta. Hem reparat els cossos, hem engegat els aparells. La suor queia pels teus llavis, amarant el teu cos.
No hi ha dubte, res més a dir. Tan sols obeírem el destí; aquella vella pedra, aquell somni rememorat. Hem extraviat les guspires de vent.
No deixes caure els batecs i arrauleix-te a un bon socó.
Fins sempre boca de sorra, fins sempre ventre de neu.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.