A ma tia Consuelo
Encara no hem dit tots els mots.
La lluna és un soll de la teua boca.
Pense les teues paraules,
el bullit abans de condimentar.
No estàvem tots amb la llum als ulls,
mancava la teua gatzavara,
la teua tendra paraula.
Era aquell vell conte,
el de la pietat de les piles.
Era una dansa closa,
una serp llegendària.
On has dit que era
aquell dinar acordat?
No era això el que volia.
La teula plena de besos.
On és el teu carrer,
el de la llarga lletania,
el dels nens esquífids.
No és hora de fer més preguntes,
està quasi nevant a les relíquies.
El teu colze era mel del temps,
subversió a l’ora pro nobis.
No tinc gana ja de res,
només de tancar la cadena,
de dir les preguntes.
Per allí queda la mar,
aquella vella contarella,
aquella frontissa del temps.
Som com cavalls de brossa
que ja no tenen corruixes.
No podem fer res,
res més que ser amb tu,
amb la teua veu de vellut.
No cal que et mogues
dels llits de la clemència,
no cal que crides,
no cal llavar la roba.
Nosaltres tindrem cura
de les celles que llampeguen.
Com una host de vi,
com un record que es mulla.Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.