Temps mort

He tret el fem
al bell mig del carrer,
ningú a la vorera
que em sostinga la pena.
He vist els ulls del cos,
sina escarpada
que ja no em crida.
Els carrers resten buits
del teu perfum,
rosa emmirallada
que ja no flaira més.
Una nuca de vent,
un udol perllongat
que viu en l’absència.
Una mar de records
i burilles aixafades
en la llarga nit
d’edredons d’esgurads.
He recordat el nom
del cos llambregant,
una nou oberta
efímera al record.
Un taulell de boques
i fang a la mirada
que mire com un bes
que creix a poc a poc.
Un autumne líquid
mullats a la mar
del nostre desencís
desfet a la sorra.
Un itinerari
de pedres i escurçons
de neu evaporada
a una taula fosca.

Carles Alòs