INSOMNI A L'OMBRA D'UNA BLANCA TORRE

S'ha fet tard,
S'ha fet ja massa tard, però ni tan sols
L'avanç del cicle esquerp que em consumeix
Podrà evitar el verí que m'assedega
Amb l'angoixant presència dels xiprers;
Ni l'àmbit insolent del negre ermàs
Podrà fer-me oblidar el teu cos nu
Impertinent com l'aigua torrencial;
Ni tan sols en aquest desert eixut
Cobert d'ocells de fang i de silencis
Podré desfer-me del teu rostre amarg
Que em persegueix punyent com la foscor
Dels llavis innocents d'un condemnat
A viure el foc d'un glaç, sempre intangible.

Però què he de fer si tu ni te n'adones?
I si així fos, de què em serviria
Per profanar el bronze del teu temple
En un blanc sacrilegi de roselles?

Sé que ha arribat el temps dels folls miratges
I la carn sagnarà cada capvespre
Entre els vapors roents de l´àcid nítric.
Però tanmateix hauré de perdudar
Fins que seré insolent com l'escurçó.

Josep Ribera Els espadats de Morris Jesup (2000)