Bandositat

He vist esllavissar-se els darrers mots de la llengua. No resta ningú a la dansa nocturna d’un Pàtrocle ebri. He reciclat cada besada per albirar-te més de prop, tela retallada que m’acaricia l’engonal. Un riu de sang, un sotrac de versos cosits en la muntanya. Et mire, et mire com les coses que resten al lloc. Cop rere cop, una nevada perpètua, un somni de dacsa. Et cerque en un autumne de cossos riallers. Una burilla, un pedaç, una ungla. Pentesilea cus la xarxa d’uns escacs d’amor. Et mire la mà; piques i esquadres, avalots incendiaris. Una bonior de desig, el sol ens embolcalla al seu maluc lunar. Una hora, un plançó fèrtil, una lletania. Hora rere hora et cerque com un búfal, redós suau que m’emmiralla. Un misto, l’esquelet del cel; l’Estígía s’allunya, un mal ensomni, un eix cosit de tu.

Carles Alòs