Pau

He trobat el botó
davall de la catifa.
No he clos la pena
al darrer vagó
del cabell.
He suat massa
per abastar la pau.
No he vist els ulls
de l’enganyifa postrema,
porta ja closa.
He baixat al desert
per veure el cadàver
reblert de ganivets.
Una magnòlia encesa
que em mira des de baix;
un eix romput
al flaire de la piga
que ja no recorde.
He cercat la pau
al caduf més alt
de les novenes,
un esguard del mos,
de la follia absolta.
Un pitxer de serps
i rogles de tristesa,
una nuca morta
i flors a les aixelles.
Un record temut
que pregue que no torne.
Un etiquetatge
de flocs i de rots,
una tarda freda
on no recorde res.
Un taüt de sal
i borles de maduixes,
una carretera
ja sense tornada.

Carles Alòs